SENSE CRITERI A LA CASA DE LA VILA. ANEM PEL PEDREGAR. Opinions dels grups polítics al Viure Vallirana desembre 2014

“Catalunya... senyor!” CARTA PUBLICADA A EL PUNT AVUI

Quan encara estem emocionats pel que vam viure diumenge, el 9-N, la corre ve y dile de Madrid a Catalunya anuncia en primícia que, atenent al senyor Rajoy, la fiscalia de l'Estat presentarà una querella contra el govern català i, en concret, contra el president, la vicepresidenta, el conseller d'Interior i la consellera d'Ensenyament. No ho poden pair, que tot un poble, festivament, hagi estat una vegada més capaç de fer-ho tan bé i en unes condicions de gran pressió; els provoca un estat de xoc que no els permet visualitzar amb coherència el procés en què està immers el poble de Catalunya. Per això quan, des de la plaça de Sant Jaume, es torna a proposar per carta al president espanyol un referèndum acordat, la resposta, un cop més, és enviar-nos els tribunals i activar la fiscalia contra el missatger.

Voler ignorar que el protagonista principal d'aquest procés és un protagonista col·lectiu, el poble de Catalunya, els porta a viure en l'error permanent.

El desafiament del 9-N ha estat possible per la complicitat de tothom: govern, entitats, voluntaris, corresponsals locals d'aquest diari... i votants, milions de votants, tots, els del sí i sí, els del sí i no, els del no i els altres. Senyor Rajoy, tots som Mas, Ortega, Espadaler i Rigau.

“Catalunya... senyor!”

Vallirana (Baix Llobregat)

Podeu seguir la carta al següent enllaç "Catalunya...senyor!"

VALLIRANA, 9N. Sort de l'INSTITUT!!!

Quan vàrem aconseguir, fa més de vint anys, portar l'Institut a Vallirana –havia d’anar en un lloc indeterminat entre el polígon de Can Mascaró (Cervelló) i La Palma- poc ens pensàvem que, a més d’incrementar el nivell de formació i per tant de benestar del nostre jovent, serviria un dia, ara, aquest diumenge 9 de Novembre, com a local de votació per decidir el nostre futur.

I és que ara, amb un Ajuntament de sensibilitat nacional contradictòria, amb una Casa de la Vila que quan qui guarda la clau, recordem-ho, és Esquerra, ha recuperat, desprès de més de vint-i-cinc anys, la bandera espanyola tant a la façana com a la sala de Plens, de dinàmiques locals per afavorir les nostres llibertats nacionals, més aviat poques.

Per això és una sort que no haguem de dependre de la venia de l’Alcaldessa per poder votar a Vallirana .

Aprofitem-ho i diumenge, xino xano cap a l'Institut Vall d’Arús, el nostre. Sí i Sí.

D'Unió i pel sí-sí

Baixant per Muntaner, camí de la feina, mentre rumio aquesta carta, m'atrapa la vicepresidenta Ortega que acompanya la nena a escola. La felicito per la intervenció d'ahir al Parlament, i per la seva responsabilitat en el desplegament del 9-N. Coincidim en la necessitat d'expressar el nostre posicionament militant. El tenim molt clar.

Mireu, per a molts, quan
en les primeres eleccions, el 1977, vàrem decidir militar i triar opció, i ho vàrem fer per Unió, hi havia una qüestió prèvia, no pas menor: que no fos un partit sucursalista. Una característica, sortosament, no pas exclusiva d'UDC.

Per tant, sense oblidar els principis fundacionals, i més enllà de la nostra particularitat com a nació, en la tria del nostre compromís va tenir especial importància unes singularitats que no vàrem saber valorar en altres programes. La visió humanista, el personalisme comunitari, el principi de subsidiarietat, el respecte a la dignitat i llibertat de les persones, i una base econòmica que garantís una justícia social, que ens conduís cap a la superació de les diferències de classe, entre d'altres, van ser raons principals en la nostra elecció.

Ara, en el camí d'avançar cap a aquests ideals, es fa imprescindible normalitzar la nostra personalitat col·lectiva i superar l'actual estatus. Ben segur que amb una solució confederal sobre la base d'independència política, interdependència econòmica i solidaritat fraternal, ja ens en sortiríem, però a l'Estat espanyol, ni els que hi ha, ni els que hi ha hagut, ni els que s'espera, estan per la feina.

Per això des d'Unió, des de la militància activa, des de la recerca permanent i l'exigència diària, és important que el poble participi el 9-N, i deixi clara no tan sols la voluntat d'esdevenir estat, sinó també que només des de la independència d'aquest estat avançarem en la democràcia política, cultural, econòmica i social que propugnem. Ara és l'hora. Sí i sí.

Josep Alemany i Rigol

Vallirana (Baix Llobregat)

SRA. ALCALDESSA, A QUI VOL ENREDAR? (Revista Viure Vallirana octubre 2014)

En la memòria dels Comptes del 2013, passats pel ple de setembre del 2014, l’alcaldessa diu “En només dos anys i mig de gestió s’ha donat la volta i s’ha superat la situació de fallida de l’Ajuntament...” i comenta “que es podrà afrontar una ‘rebaixa’ dels tributs municipals...”. Els sona? Al millor estil del PP d’Extremadura, València i del propi Montoro. 

Al “Viure Vallirana” de juny 2014, sense els comptes aprovats, presumia dels bons resultats de la Liquidació 2013, amb un superàvit, deia, d’1.761.387 €.

A qui vol enganyar? Si s’hagués trobat un Ajuntament en fallida, a dia d’avui estaria en superàvit? De miracles només en fa nostre Senyor i, per delegació, Sant Sebastià. 

Miri, ni tanto ni tan calvo. Es van trobar un Ajuntament al dia. Llevat de factures disconformes, els proveïdors cobraven a 60 dies. Això va quedar provat quan en el llistat de factures pendents de pagament a 31 de desembre de 2011, que l’interventor va enviar a l’Estat, totes les factures eren d’octubre, novembre i desembre de 2011; és a dir, corresponents al seu mandat. I el deute a crèdit era el legalment assumible. 

També amaga informació. No va dir, i ho sabia, perquè ho havia aprovat en els plens de gener i juny 2014, que a 31 de desembre de 2013 s’havien quedat “al calaix” factures pendents de comptabilitzar per valor d’1.558.795,90 €. 

Tampoc va dir que el Balanç Comptable 2013 havia estat negatiu en -818.217,09 €. La crisi no ho posa fàcil, però això no és excusa per atribuir les pròpies limitacions a les actuacions dels altres.

Si a tot això, hi sumem els múltiples errors detectats pel nostre grup en uns comptes presentats fora de termini, tot plegat ens dibuixa un escenari caòtic que no ens permet estar tranquils. Sense variant, sense aparcaments, sense papereres, sense nínxols... Què més pot passar? Per sort, els ciutadans tindran aviat una nova oportunitat d’acabar aquest embolic. 

Josep Alemany

Cap de llista CiU Vallirana

9-N. Mas, tenaç CARTA PUBLICADA A EL PUNT AVUI

Per acomplir objectius, t'has d'arremangar. En el procés cap a la consecució de les nostres llibertats nacionals, el president Mas, sorprenent a molts, però seguint l'estel que la ciutadania enlaira, va iniciar una via de difícil retorn, amb molts entrebancs, com va advertir des del primer moment. “No serà un camí fàcil. Ningú ens regalarà res, se les empescaran totes”, i així ha estat, ja ho sabíem. D'altra banda, les coses no sempre surten a la primera, ni a la segona. Cal respondre amb serenor als afronts, i amb il·lusió, sense defallir, i amb habilitat per superar els obstacles.

Ara, quan la impossibilitat de continuar, si més no per qüestions logístiques, aturava el procés, i obligava a buscar una alternativa, l'enginy del president per driblar l'adversari real, amb una fórmula que permeti votar el 9-N crea recel entre els que fins ara semblava que compartien aquest primer objectiu. L'escenari de consens s'ha esquerdat.

Tot plegat, força contradictori. Però estem de sort, el president Mas ha demostrat que té la tenacitat que li permet no tan sols aguantar els cops, sinó que és capaç d'absorbir l'energia que provoquen i transformar-la en positiu, amb elasticitat per evitar el trencament. I ara estem en aquest escenari, que estic convençut que sabrà gestionar. Un esforç que hem de fer entre tots, tots en serem els beneficiaris. De moment aquest diumenge, dia 19, tots a la plaça de Catalunya, que s'adonin que ara és l'hora. L'hora de ser-hi tots. Sí i Sí.

Podeu seguir la carta al següent enllaç 9-N. Mas, tenaç

Josep Alemany i Rigol

Vallirana

PARC CENTRAL. TAMBÉ DEIXARAN QUE S’ENFONSI COM EL PONT DE SELVA NEGRA?

Matinada de diumenge, festa del Pilar, la pluja m’ha despertat i m’ha vingut al cap el forat que dimarts, quan veníem de la llar d’infants, vaig veure al Parc Central, a tocar dels jocs infantils del davant el casal d’avis. Unes tanques municipals el senyalitzaven. Els ruixats de fa dues setmanes, amb els seus rierols, van acabar de perjudicar la superfície de sauló del parc.

Em llevo, són poc més de les cinc i ja no plou, però agafo aquell paraigües amb punta metàl·lica, per si de cas, i baixo cap el parc. El que em temia.  Aquell forat de prou feines dos pams quadrats que s’havia produït a escassos sis metres d’una reixa interceptora,  ha engolit ves a saber quants  metros cúbics d’aigua, i s’ha fet  gran, més d’un metre de diàmetre i d’una fondària difícil de calcular. A més a més, l’esvoranc  és a tocar de la volta soterrada del cobriment de la riera, perquè aquí hi havia una riera, no ho oblidéssim.

Abans de tornar a casa m’arribo a la comissaria de policia local i els informo de la situació perquè ho facin arribar a l’Ajuntament. També els dic que, per  evitar danys personals, haurien de senyalitzar la vorera del Carrer Major/Sant Antoni i és que baixant he observat que, on van fer l’últim arreglo, algú ja s´hi ha enfonsat.

Al cos de guàrdia, coincidint amb el canvi de torn, hem recordat plegats com va caure el Pont de Selva Negra. L’aigua sempre troba el seu camí, “primero apareció un charco, después se hizo un agujerito que se hizo mayorcito” i, efectivament, es van posar unes tanques i unes cintes perquè ni cotxes, ni vianants hi transitessin. Però i l’aigua? Qui va aturar l’aigua? Ningú, i el forat la va anar engolint, es va anar fent més gran, fins que va entrar en col·lapse . L’escullera de pedra va quedar sense recolzament,  es va ensorrar i les bigues de formigó van caure sobre el llit de la riera.

D’això ja fa tres anys I els veïns de Selva Negra,  Vallirana Parc i Carrer Argentina, n’han estat principalment perjudicats. Ara, a corre cuita, faran un nou pont, tres vegades més car, perquè si un altre vegada el forat es fa “mayorcito”, trigui mes a endur-se’l .

El forat del Parc Central també hi va aparèixer primer “un charco”, la setmana pasada “un agujerito” que s’ha fet “mayorcito”. Deixaran molt temps que l’aigua de les pluges vagi a parar al forat?  Seran capaços aquesta vegada de sanejar tot el volum de terra que s’ha vist perjudicat per la filtració d’aIgua? O simplement taparan el forat superficialment i deixaran que el vici ocult afecti les capes de protecció i, com una úlcera,  acabi rovellant la xapa metàlica del cobriment de la riera i més d’hora que tard aparegui un problema major?

Un cop desvetllat torno al Parc Central, m’arribo també al Parc de la Font del Rector  i acabo a la Rambla de la Sobirania. Algú fa manteniment ara d’aquests espais? Recordeu al Miquel, sempre pendent del Parc Central?  Ara en els tres espais mencionats, igual que en d’altres, les reixes interceptores de l’aigua de pluja estan en força trams obstruïdes, ningú ho neteja i l’aigua campa per on pot, fa rierols, ideals per torçar els turmells i, de tant en tant, fa pèlags (charcos) que sinó ve un “Miquel” hi ho arregla, esdevindran  agujeritos ...  i reset .

Torna a ploure, se m’han fet les set,  me’n torno a casa, m’escalfo llet, sense fer soroll em poso al llit. Avui no sortiré a la carretera  amb bicicleta. Ningú se n’ha adonat, però durant un parell d’hores ha estat com si tornés a fer d’alcalde.

Bon dia Vallirana!!

Josep Alemany i Rigol

Cap de Llista de CiU Vallirana

Vallirana, l’alcaldessa menteix.

(Resposta a la carta de l’alcaldessa a El Punt Avui del 25 de Setembre)

Dimarts, dia 7 d’octubre, l’alcaldessa de Vallirana contesta la meva carta del passat 25 de setembre i atribueix la manca de nínxols a; “una errada en el coneixement dels nínxols disponibles per part de l’empresa que te la concessió del servei”. Fa referència també a; “un informe en el qual es detalla la disponibilitat de 14 nínxols”. Finalment en un exercici de demagògia extrema presumeix que; “fruit de la seva gestió financera es podrà fer front a una nova ampliació del cementiri “.

Acostumada a tenir la última paraula als plens, l’alcaldessa no se n’està de mentir, també en aquesta ocasió, per justificar la seva deixadesa i desconeixement de la sensibilitat de les famílies.

Miri, fets provats:

Primer. L’empresa te la concessió del manteniment, neteja del cementiri i concessió del tanatori. Els nínxols no son la seva responsabilitat, es limiten a ofererir-los d’acord amb un llistat que facilita l’ajuntament. La llista, durant aquests més de tres anys d’alcaldia tripartida, s’ha anat exhaurint, i ara mateix no en poden oferir cap.

Segon. Els 14 nínxols tal i com reconeix l’informe a que fa referència son recuperats, i no estaran disponibles fins que es faci un treball previ de condicionament, exhumacions incloses. Hem consta, que aquesta feina, salvant el corresponent procediment legal començarà els propers dies.

Tercer. El cementiri no s’ha d’ampliar, únicament s’ha d’executar una nova illa de nínxols en algun dels espais disponibles, tal i com van incloure a corre-cuita en la modificació pressupostària de finals de setembre.

Quart. La gestió i previsió d’anteriors legislatures li ha permès arribar fins aquí, tant encantada de la vida. Pensa que algú es creu que si vostè s’hagués trobat amb un ajuntament en fallida a dia d’avui estaria en situació de superàvit?. Gairebé deu anys ens va costar redreçar el desgavell econòmic i social del primer ajuntament comunista&socialista.

Josep Alemany i Rigol

Cap de Llista de CiU Vallirana

VALLIRANA, ARA SENSE NINXOLS !!!

Ja ho advertíem fa uns mesos: Aquest és un Ajuntament amb desídia, mandra, incompetència, o les tres “virtuts” alhora.

Ara, mentre els tres partits del tripartit de govern municipal competien per veure qui aconseguia el “xiringuito” de la Festa Major més llarg, una família de Vallirana no podia enterrar, el dia de Sant Mateu, al seu pare. Al cementiri municipal no hi havia cap nínxol!!!

Com us ho dic !!! Incomprensible oi? S'hi han encantat. Ni els comunistes havien arribat a aquest estat de negligència. No pagaven ni la llum, ho tenien tot deixat, també el cementiri, però van procurar tenir sempre nínxols en reserva, una competència indefugiblement municipal.

L’anterior alcaldia va edificar sis illes, uns 420 nínxols, que ells han anat esgotant, sense preveure’n de nou. Inconcebible.

Per sort, el Joaquín, va poder ser enterrat a Vallirana, una amiga de la família va consentir en anticipar el trasllat de les despulles d’un familiar i cedir el nínxol. Una entesa entre particulars va suplir, en aquesta ocasió, la irresponsabilitat municipal.

Fa tres anys, adduint que no era competència municipal, van permetre que l’Estat s’endugués les perforadores dels túnels de la Variant a un altra obra. Què diran ara? Enterrar als morts és, a més d’una de les obres de misericòrdia, una competència indefugiblement municipal.

Ara faran un projecte a corre cuita, modificaran per setena vegada el pressupost d’enguany , una mostra més de la seva manca de previsió. Intentaran treure-ho a concessió, ho faran complicat i ho pagarem més car.

Si tinguessin una mica de vergonya, plegarien.

EXIGUIM RESPONSABILITATS!!

CARTA OBERTA ALS VALLIRANENCS (MODEL COMERCIAL=MODEL DE POBLE). A propòsit de situar un centre comercial al solar de la Xocolata

Dir que “Els deu mil valliranencs que viuen fora del centre urbà no s’acosten al poble ni per casualitat” és mentida. Una afirmació greu quan qui ho diu és un regidor del govern de l’alcaldessa de Vallirana (Ple Extraordinari 17de Juny del 2014)

Que l’Ajuntament que ara tenim només es passegi per les fires que es fan i desfan els caps de setmana no és excusa per ignorar la realitat d’un poble que viu set dies a la setmana.

Per justificar la seva determinació de situar un centre comercial fora poble, al solar de la desapareguda fàbrica de xocolata, no val a simplificar. Vallirana no és el típic poble dormitori, almenys fins ara.

Des de fa molts anys una progressiva dotació d’equipaments escolars (llars d’infants, primària publica i concertada, Institut de Secundària i Escola d’adults), de salut i benestar (centre d’atenció primària, casal d’avis-centre de dia), esportius (camp, poliesportiu, gimnàs, piscines ...) i d’altres així com el servei de Vallibus i la dotació d’importants bosses d’aparcaments, han afavorit una considerable i diversa oferta comercial.

S’ha de ser obtús per no veure que aquesta oferta comercial supera la que seria pròpia pels cinc mil habitants del casc urbá. És cert també que pot quedar curta pels gairebé quinze mil ciutadans del municipi.

Per això la projecció, fa quatre anys, d’un gran supermercat en un espai central del poble, en el solar del Casino, reunia una sèrie d’avantatges: ampliava l’oferta comercial i l’adaptava a les necessitats de consum del municipi, endreçava aquell àmbit alhora que dotava de recursos a l’entitat per reiniciar una nova etapa amb una programació estable d’activitat sociocultural, proveïa al municipi de nous equipaments i, no menys important, es creava un motor amb noves places d’aparcament, que hagués revolucionat, des de la centralitat, la vitalitat del poble.

La prolongació de la crisi i, vulguem o no, el canvi d’alcaldia, amb valors diferents, ha entrebancat fer l’operació en aquell lloc. .

Ara, aquesta circumstancia i la suma d’interessos, dels propietaris del solar de la Xocolata, del promotor comercial i del municipi, amb masses presses per fer alguna cosa grossa abans d’eleccions, han propiciat, des de la majoria absoluta del govern tripartit municipal (PSC+ICV+ERC), iniciar una modificació puntual del Pla General i fer “un vestit a mida” per permetre la ubicació en aquell indret del mencionat centre comercial.

Tot plegat arriba després d’un seguit de despropòsits de l’actual alcaldia, que s’inicia amb les restriccions d’aparcar al Carrer Major i que ha provocat, és cert, que molts ciutadans/nes han hagut de modificar els seus hàbits de compra i anar fora del municipi per satisfer les seves necessitats habituals, deixant amb un pam de nas a molts botiguers. Això ha anat creant les circumstàncies per fer no tant increïbles les paraules del regidor d’ERC, competent en comerç, al Ple municipal : “deu mill valliranencs no s’acosten al poble ni per casualitat”, i per tant justificar el nou emplaçament comercial .

D’aconseguir el seu objectiu, serà inviable, quan la crisi minvi, recuperar el projecte del Casino i evitar així convertir Vallirana en un poble sense activitat, a l’estil francès. Un model que s’ha demostrat nefast, però que inexplicablement compta amb l’apadrinament de massa responsables politics, entre ells l’actual alcaldia de Vallirana.

Sempre tindrem la necessitat d’anar a fora a buscar quelcom que la nostra dimensió no ens oferirà. I que? Això no és pas dolent. Però no hem de renunciar a viure en un poble on, si ho fem be, tenim l’opció de continuar gaudint del passeig mentre comprem, mirem aparadors i fem un beure a les terrasses-bar que, amb la Variant, un cop eliminat el trànsit de pas, adquiriran el seu autèntic sentit.

Quina pressa tenim ara mateix de condicionar una millor solució a mig termini? Amb la capacitat de compra familiar molt perjudicada per la crisi un nou centre comercial donarà feina, diuen. En el millor dels casos la mateixa que es destruiria en el petit comerç de proximitat que ara tenim.

En un municipi dispers com el nostre, mantenir el poble com a lloc de trobada i intercanvi és principal. Prescindir d’aquesta concepció de poble en que, visquem on visquem, ens el sentim nostre, i reduir el municipi a uns assentaments urbans amb necessitats materials, denota una manca de sensibilitat que ens empobreix com a comunitat i ens treu qualitat de vida.

I perquè això passi, l’únic que cal és que la bona gent no faci res. Per això, cadascú, des del seu lloc a l’Ajuntament, darrera el taulell o com a consumidor, ha d’actuar en conseqüència, per no ser engolits, des de la demagògia oportunista, per modes foranes defensades per qui, abans de marxar, ens vol deixar una herència de terra cremada.

Arremanguem-nos, i no ens deixem endur per la corrent.

Josep Alemany i Rigol

Regidor-Cap de Llista de CiU

Vallirana

El món local, per un país normal (Carta Publicada al Punt Avui))

Vaig saludar molta gent. N'hi havia que feia anys que no ens vèiem. Amb d'altres no ens coneixíem. Tots, uns quants centenars, som o havíem estat electes locals des de 1979 i havíem estat convocats per l'ACM i El Punt Avui sota el lema El món local pel dret a decidir.

Ciutadans que són o havien estat alcaldes o regidors dels municipis de Catalunya van omplir la pista del pavelló de Fontajau, a Girona. No hi érem tots, però n'hi havia de tots els corrents de pensament.

Representants dels diferents moviments ideològics: marxistes, liberals, democratacristians, ecosocialistes, socialdemòcrates. O sigui, totes les concepcions de la política social que es puguin trobar en un país normal eren dissabte a Girona.

En definitiva, molta gent que vol fer política des de la trinxera municipal, cadascú des de la seva opció política, compartint la demanda que els seus conciutadans puguin escollir democràticament en quin marc estatal volen viure.

Només amb l'aplicació d'aquest dret, des de la normalitat, amb un govern i un parlament amb competència per decidir com administrar els recursos, els polítics locals podran, des de la proximitat del carrer, superar els reptes diaris sense perdre temps en viatges al mig d'enlloc.

Sí i Sí.

Aneu directes a la carta al següent enllaç El món local, per un país normal

Model comercial = model de poble (Carta central el Punt Avui)

Vallirana N-340, qüestió d'estat

Seguiu la carta al següent enllaç  Vallirana N-340, qüestió d'estat

Debat reial. Des de la distància emocional

Des de la distància emocional que com a patriota català el tema de l'abdicació reial em produeix, però tanmateix davant la impossibilitat de blindar-me del debat mediàtic imperant, considero la inhibició de les forces polítiques catalanes, en el tràmit parlamentari de la successió, com l'opció més escaient. Els espanyols tenen tot el dret a decidir ells sols el seu model d'estat. Dit això, i també des de la tranquil·litat de no jugar aquesta partida, però en la línia que el que no vull per a mi ni per als meus no ho vull per als altres, des de l'empatia, si fos l'hereu de la “corona”, m'agradaria tenir la llibertat emocional necessària per valorar, per què no?, la no-acceptació de l'herència.

Acceptant aquesta possibilitat, el príncep, que suposo atent a les noves sensibilitats de la ciutadania i fugint d'interessos partidaris cada dia més obsolets, té la possibilitat de posar-se a disposició del seu poble i demanar que sigui aquest qui decideixi el model de futur. I qui sap? Podria ser el primer rei referendat. No fer-ho el predestina a una precarietat constant.

I mentrestant aquí, sense haver de patir, que se sàpiga, per una opció monàrquica, podem anar avançant en la proposta de quina tipologia de república ens convé, presidencialista (Estats Units), semipresidencialista (França), parlamentària (Alemanya), etc.

Tampoc en faria un problema, a la nostra manera, amb un president elegit pel Parlament i un conseller en cap ens en sortiríem. Sí i sí.

Consulteu aquí la carta 

Demà, Som Escola. Carta al diari Ara

UN ANY I CANVIEM, OK? Escrit publicat a la revista municipal Viure Vallirana de Juny 2014

Passats tres anys de les últimes municipals és un bon moment per passar revista tant del que per a cadascú ha representat el canvi, com de la incidència que per al col·lectiu ha suposat la no continuïtat d’una actuació que, des de la racionalitat possibilista, estava fonamentada en la millora progressiva del benestar.

Calia anar superant els handicaps. Tant els naturals d’un territori amb una orografia complexa, com els derivats d’un urbanisme dispers que, vulguem o no, encareix la gestió, circumstància que no sempre vàrem saber explicar.

La ciutadania, visqui on visqui, dels més joves als més grans, hem estat testimonis de la reducció de serveis que havíem anat guanyant, com les llars d’infants. La crisi no és nova, ja va suposar el 2007 mesures de contenció de la despesa, com prescindir de la TVV, per tal de garantir serveis de més necessitat social.

Els nous responsables han fet valer, o no, la seva autoritat en despropòsits com prohibir l’aparcament a la part central del Carrer Major i que ha obligat a molts ciutadans a canviar d’hàbits en les seves compres habituals, perjudicant així un comerç local ja prou castigat. O la seva inhibició, quan encara governaven els seus a Madrid, al no impedir l’aturament de les obres de la variant.

Som a un any de les eleccions municipals que, si no reaccionem, podria allargar l’actual desídia local. La ciutadania té l’oportunitat ara, amb la coneixença del succeït a les eleccions del 2011 (vot de càstig, en blanc, però també excés de confiança i... més d’un sabotatge interessat), de recuperar la gestió dels homes i dones de CiU, bregats en l’experiència de la gestió en temps de turbulències i fugir d’experiments aparentment inofensius, però de conseqüències, com hem vist, negatives per als interessos dels valliranencs.

Per això, des d’ara, fem una crida a la bona gent. I és que perquè el mal triomfi només cal que la bona gent no faci res.

Som-hi tots!!! Un any i canviem, ok?

Carta Central al Punt Avui. Competències percebudes, contents i enganyats

Accediu a la carta al següent enllaç Competències percebudes, contents i enganyats

Fins quan, Sr. Balmón? Carta publicada al Punt Avui

Podeu accedir a la carta al següent enllaç: FINS QUAN, SR. BALMÓN?

1 de Maig, drets socials i dret a decidir

Varem agafar l’estelada i a la Plaça Urquinaona ens varem afegir a la manifestació del primer de maig convocada pels sindicats majoritaris del país. Salutació a gent de Vallirana, avancem a poc a poc Via Laietana avall i anem veien coneguts de la política desfilant entre els sindicalistes. Arribem fins a la Plaça de la Catedral on hi havia una tarima amb el lema Contra la pobresa laboral i social. El sol m’escalfa la closca, amb la nostra bandera hem quedat blocats entre els qui porten estendards de CC.OO i els que n’aixequen de la UGT, cap problema, comencen els dos parlaments, to “mitinero”, crits de suport quan el primer secretari general cita a cadascuna de les empreses en conflicte i quan es queixa de les reformes laborals i les desigualtats i s’exigeix una reforma fiscal.

Subscric gairebé el 100% de les demandes, des de la tribuna sindical surt una proclama abrandada a favor de la immersió lingüística, fins i tot el Secretari General de la UGT ens ha convocat a tots al 14 de Juny a una mani de SOM ESCOLA. Coincidència entre els dos oradors fent una crida a la participació dels treballadors a les properes eleccions europees i dret al decidir, que el poble pugui fer sentir la seva veu, un dret a decidir que “a vingut per quedar-se”. Acabem cantant Els Segadors, primer però ha sonat La Internacional.

Ens acostem a la capçalera, Josep Maria Álvarez salta de la tarima, el saludem i el felicito per la seva intervenció. “Ens en sortirem .... en lo social i en lo nacional” .

De tornada cap a casa els explico als meus fills el canvi que en la qüestió nacional han experimentat els dos sindicats grans, tot ha passat en català, impensable els anys setanta quan estava afiliat i era representant sindical d’aquell SOC, Solidaritat Obrera de Catalunya, sindicat català i minoritari.

Carta a el Periódico. La Monumental

Per a consultar la carta aneu a CARTA EL PERIÓDICO

Barça, justícia cega? De llibre (carta central Publicada al Punt Avui)

No és nou, les organitzacions, també la de la justícia, en cadascun dels seus òrgans, depenen de les persones, i com a persones rebem inputs que poden ser causa d'inici o acceleració de qualsevol procés, i fins i tot de resolucions o sentències. Que el Barça no ha estat prou curós, és possible; que tal empresa de llonganisses no es va ajustar a la denominació d'origen establerta, pot ser; que aquell alcalde va ser incapaç de superar tots els entrebancs que li anaven col·locant, segur. Però tothom sap que el Barça fa una bona feina, també en l'àmbit social i educatiu amb els nois de la Masia, i d'aquí bona part de l'èxit del primer equip, que les llonganisses de Vic d'aquella empresa eren d'una qualitat difícil d'igualar i que l'alcalde querellat era una referència en la resolució continuada de conflictes urbanístics i ambientals heretats.

Des de l'enveja, i amb el permís de la hipocresia establerta, l'estratègia és de llibre: Com es pot desestabilitzar aquell club, la tal empresa o el personatge? Quin es el valor afegit en què destaquen? En quina pràctica, encara que habitualment i moralment acceptada, podem trobar alguna escletxa jurídicament qüestionable? I sempre, sempre, una denúncia anònima que inicia un procés, i que d'entrada ja cobreix l'objectiu: “fer mal”, malgrat que al final, passats quatre o cinc anys, la junta ja sigui un altra, la justícia resolgui a favor del club, s'admeti el recurs a l'empresa que ja ha tancat i s'absolgui l'alcalde, que en el millor dels casos, si encara li queda humor, serà aleshores el cap de l'oposició. Mentrestant, si nostre Senyor no hi ha fet més que nosaltres, s'haurà trencat la trajectòria del club, eliminat un producte de qualitat del mercat i perjudicat el progrés d'una població, sempre en benefici d'alguns interessats.

Podeu accedir a la carta al diari al següent enllaç Barça, justícia cega?

EL BAIX PEL PROGRÉS SOCIAL I NACIONAL. (carta Publicada al diari Ara dissabte 5 d'abril de 2014)

Sense cap dubte era el millor lloc per fer-ho: lligar el procés social i el nacional, i ho van fer. Representants de vint-i-un ajuntaments, un setanta per cent, de totes les centrals sindicals, de més de cinc-centes entitats socials, culturals, esportives, AMPAs i partits politics de la comarca, acompanyats pels secretaris generals de CCOO i la UGT, de les presidentes d’Òmnium Cultural i de l’ANC , van presidir, units en la diversitat, un escenari segurament inèdit fins ara, atenent a la invitació del president de la Taula pel Dret a Decidir del Baix Llobregat, que es presentava davant de més d’un miler de ciutadans vinguts en representació de la societat civil dels diferents municipis de la comarca.

L’acte celebrat a Palleja, va ser, miri com es miri i malgrat els que no se’n vulguin adonar, un èxit en el camí cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació. Els alcaldes de Martorell, Sant Vicenç i el Prat; les presidentes de l’ANC i d’Òmnium, però sobretot els secretaris generals dels sindicats, en els seus parlaments, van coincidir en el fet irrenunciable, per radicalitat democràtica, de celebrar la consulta, alhora que van recordar que a Catalunya només s’avança socialment quan s’avança nacionalment.

Aconseguir sumar les bases dels diferents agents socials i politics als arguments defensats pels seus dirigents es cabdal si volem assolir la victòria que ha de conduir a una Catalunya amb més progrés social i nacional. Sí, Sí.

Portada del diari Ara dissabte 29 de març. Taula del Dret a Decidir del Baix Llobregat. Essent on hem d'estar.

Podeu visitar la portada al següent enllaç PORTADA DIARI ARA 29 DE MARÇ 2014

UCD, danys col·laterals (carta publicada al Punt Avui dissabte 29 de març del 2014)

No dubto que el desaparegut Adolfo Suárez va fer en la Transició el que creia que havia de fer, i a més ho va fer força bé tenint en compte el balanç del seu mandat.

Ara bé, el fet que la seva UCD, concebuda des del poder, acaparés en exclusiva l'espai electoral centrista a Espanya, i que fins i tot el professor Joaquín Ruiz Jiménez, líder natural del centre ideològic, i que encapçalava la federació de partits de l'equip de la Democràcia Cristiana, es quedés fora el 15-J del 1977 de les primeres Corts de la democràcia, va ocasionar un buit que encara no s'ha omplert.

Només al País Basc i a Catalunya, el component nacionalista de les opcions de centre va evitar-ne també la desaparició i va afavorir la posterior recuperació. Després, des de la inevitable disgregació de la UCD, molts espanyols deambulen de la dreta a l'esquerra, i viceversa, i els catalans ens hem cansat buscant durant dècades un interlocutor que, format en el personalisme comunitari, no ens consideri només una qüestió de vots. Sí, Sí.

Per accedir a la carta aneu a l'enllaç UCD, danys col.laterals

No siguem beneits! (carta publicada al Punt Avui el 19 de març)

Amb aquesta exclamació, en Josep Antoni Duran i Lleida tancava el paràgraf de la seva carta setmanal en què feia una crida a la necessària centralitat de CiU, i alertava de l'estratègia d'ERC de voler ser alternativa a la coalició nacionalista, alhora que no entenia l'actitud dels republicans al Congrés dels Diputats defensant l'indefensable règim chavista a Veneçuela.

Des de la política local, molts hem estat, al llarg dels anys, testimonis no només dels intents, legítims, dels dirigents d'ERC d'aconseguir l'espai de CiU, sinó també de com moltes de les seves assembles locals anaven sent ocupades per alguns dels antics militants marxistes leninistes que, en el seu moment, es van oposar fins i tot a l'eurocomunisme del PSUC, ara englobat en ICV. Vet aquí una explicació.

Paradoxes de la vida, uns que a finals dels vuitanta encara s'oposaven a conservar els camins i les fonts, van passar del roig al verd. D'altres que amagaven davant les seves bases el fet diferencial català han fet el pas del roig a l'estelada.

Benvinguts uns i altres a la sostenibilitat ambiental i al camí cap a les llibertats nacionals. Sí, sí. Però, com diu en Duran, no siguem beneits!

Per veure la carta clickeu a No siguem beneits!

VALLIRANA N-340, COINCIDÈNCIA.

A la carta “Més lent que el TAV a Catalunya?”, (10/03/2014) en Bonaventura Bosch de Sant Joan Despí, aprofitava que ”per enèsima vegada es torna a remoure el tema”, i feia referència als greuges en infraestructures que patim a Catalunya per part dels diferents governs de l’estat, destacant les tres dècades d’incompliments de les obres de la variant de la N-340 al seu pas per Vallirana.

Coincidia amb Josep A. Duran Lleida, que en l’últim “debate del estado de la nación” va citar expressament “la famosíssima Variante de Vallirana” quant enunciava el dèficit històric d’inversions de l’Estat a Catalunya.

I és que per en Bosch, com a usuari de l’única carretera, lliure de peatge, que per l’Ordal comunica la regió metropolitana amb el Penedès, i també per en Duran Lleida, que, com a president del grup parlamentari de CiU em va dir no fa pas tant, “aquesta carretera teva l’hem salvada set o vuit vegades”, aquest retard no és un cas qualsevol, la variant de Vallirana és una vergonya d’estat !!.

Però Vallirana no es un cas aïllat, als sempre referencials del corredor mediterrani, accessos al port, desdoblament N-II, etc. n’hi hem d’afegir d’altres, com el baixador de Renfe de Premià de Mar, versió ferroviària amb més de vint anys d’incompliments a pesar de disposar de projectes pressupostats, la famosa “partida Sánchez Llibre”, que el diputat del Maresme, aconsegueix, amb tenacitat, introduir cada any en els comptes de l’estat.

Bosch, Duran, Sánchez, companys, sortirem del túnel, ens en sortirem. Sí, Sí.

Glòries: què se n'ha fet del costat Besòs? Carta Publicada a El Periódico

CONSULTEU LA CARTA CLICKANT AQUÍ

VALLIRANA ESTELADA. Carta publicada al Punt Avui avui dilluns 3 de febrer del 2014.

Si torneu del Penedès cap a Barcelona i esteu d’humor, o no us ve d’una hora, per triar el camí natural, la N-340 per l’Ordal, al passar per Vallirana, mentre feu cua, un cop passat el revolt de la piscina olímpica, davant vostre veureu els penya-segats que s’enlairen sobre el Carrer Major i que des de fa uns quants dies llueixen una gran bandera estelada.

Al no disposar d’un castell que presideixi la població, els penya-segats son un bon patrimoni natural i element d’identitat. Una llàstima que l’actual ajuntament no hagi estat capaç de mantenir la il·luminació monumental que s’encenia cada cap de setmana i que ara, amb la instal·lació de la gran estelada, fruit de la col·laboració entre membres de l’ANC de Vallirana i escaladors del centre excursionista, ens permetria també de nit, fer gala de la nostra justa reivindicació nacional.

Endavant Vallirana i Visca Catalunya Lliure!! Si.Si.

Llufa a l'alcaldessa. Article publicat a la revista L'Opinio del Baix Llobregat.

SOBIRANIA A CARRER OBERT, UNA NOVA DIMENSIÓ. Carta publicada a EL PUNT AVUI el dimecres 15 de Gener del 1014

“Ah!, està bé”, ens deia molta gent aquí Vallirana quan els hi acabaves d’explicar l’ús que es faria de la seva signatura: primer fas una petició al Parlament perquè faci tot el possible per poder celebrar la consulta i, si l’Estat no ho permet, que aquesta petició sigui un vot favorable per declarar la independència.

La veritat és que els integrants de les meses de recollida de signatures, organitzada aquest cap de setmana per l’ANC, no ens hem avorrit; si et torbaves, ja es feia cua.

A més, la campanya a carrer obert ha significat una bona manera de contactar amb una dimensió desconeguda, amb ambients i famílies més enllà dels cercles més habituals del catalanisme.

N’hi havia que venien exprés a buscar la paradeta, però la gran majoria era gent que passava per allà perquè anava a comprar, al camp de futbol, a correus, i el diumenge a missa, a passejar ... Uns s’acostaven, d’altres (no tants) miraven cap un altra banda. Uns acceptaven que els expliquessis què hi fèiem allà, i d’aquests, la majoria demanava omplir la instància i, a més a més, donava voluntàriament un euro -si, si, un euro- per finançar la campanya. Els altres, amb educació, feien un gest com de disculpa i declinaven l'oferiment d’informació i, uns quants, quan acceptaven parlar-ne, treien l’argumentari de la por. Només un va marxar renegant de la pàtria, l’excepció que confirmaria la regla.

En qualsevol cas, després de mig segle d’activitat vinculada al país, tinc la percepció de la gran evolució i transversalitat de l’actual moviment sobiranista que entre tots encara hem d’anar eixamplant si volem garantir un final feliç. Sí i Sí.

DISSABTE I DIUMENGE, A VALLIRANA, VOTA PER LA INDEPENDENCIA

Aquest cap de setmana, dies 11 i 12 de gener, l’Assemblea Nacional Catalana ha organitzat la PRIMERA RECOLLIDA MASSIVA DE SIGNATURES PER LA INDEPENDÈNCIA.


L’ANC de Vallirana te previst parar tres meses, el dissabte al Carrer Major/Llimes, al Carrer Major /C. Riera i als accessos Aparcament Parc Central. El diumenge la mesa del Carrer Major/Llimes es situarà al Carrer Església. No obstant continuarà la recollida de cada dijous al Centre Excursionista de Vallirana.

Aquesta acció permet exercir el nostre DRET DE PETICIÓ, reconegut en l’Art. 29 de la Constitució, l’Art. 29.5 de l’Estatut, la Llei Orgànica 4/2001 i l’Art. 60 del Reglament del Parlament de Catalunya.


Amb aquesta signatura es demana al Parlament de Catalunya que dugui a terme totes les iniciatives per poder celebrar una consulta vinculant sobre la independència i, en el cas que l’Estat no ho permeti, s’insta als representants electes del Poble de Catalunya que DECLARIN LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA, d’acord amb el dret internacional.


SI ENCARA NO HO HAS FET , T’ESPEREM. TOT PLEGAT DEPÈN DE CADASCÚ !!!