El López Picó, Sí, Sí. Carta Publicada a El Punt Avui divendres 20 de desembre del 2013

Enguany tocava convocar la trenta-vuitena edició del premi de poesia catalana Josep M. López Picó, instaurat per l'Ajuntament de Vallirana en la predemocràcia local.

El premi, de gran prestigi, i participació sovint centenària, tenia el patrocini de Caixa Penedès. La desaparició enguany de la que va ser la primera caixa dels pobles a tocar de l'Ordal pot haver influït en l'oblit. Ignorem si al banc que n'ha ocupat el lloc se li ha donat l'oportunitat de continuar apadrinant el certamen literari; en qualsevol cas, en el relleu, per desídia municipal o per gasiveria bancària, la cultura ja hi ha perdut.

Esperem que tot plegat sigui un impasse i que el prestigi del López Picó torni al calendari literari i les futures edicions de les obres guanyadores, un dels al·licients del premi, acompanyin els llibres d'en Francesc Garriga, d'en Manel Forcano i d'altres fins ara guanyadors.

No s'entendria que allò de bo que la transició democràtica va ajudar a néixer s'acabés, ara, amb la transició nacional. Sí, sí.

Podeu anar directament a la carta El López Picó, sí, sí.

Involució local. Carta publicada al diari Ara el diumenge 22 de desembre

JO JA HE VOTAT, I TU?. ACOSTA'T AL CENTRE EXCURSIONISTA DE VALLIRANA

Aquest dijous, el mateix dia que totes les forces polítiques catalanes favorables al dret a decidir s’han posat d’acord amb la pregunta i la data de la consulta, complementaria i paral·lelament, jo ja he votat.

Efectivament, he dipositat en una urna de l’ANC de Vallirana, al local del Centre Excursionista de Vallirana, una petició degudament signada, d’acord amb els drets reconeguts en l’Art. 29 de la Constitució, l’art. 29.5è de l’Estatut, la Llei Orgànica 4/2001 i amb l’Art. 60 del Reglament del Parlament de Catalunya, en la que exercint el meu Dret Fonamental de Petició:

1. Demano al Parlament que dugui a terme totes les iniciatives per poder celebrar una consulta vinculant, en la que es pregunti als ciutadans si volen o no que Catalunya esdevingui un estat independent.

2. En el cas que l’Estat espanyol no permeti la celebració de la consulta, vull que aquesta PETICIO sigui una manifestació lliure de la meva voluntat favorable (“VOT”) perquè els representants electes del Poble de Catalunya DECLARIN LA INDEPENDENCIA DE CATALUNYA, d’acord amb el dret internacional.

L’ANC es fa dipositaria de les peticions i la farà arribar al Parlament de Catalunya i/o als organismes, institucions i/o tribunals internacionals, i/o als representants electes del Poble de Catalunya.

L’acord d’avui, dijous 12 de Desembre del 2013, es històric, una victòria. Nosaltres podem de moment reforçar amb la signatura personal de la Petició tot aquest procés. Anem-hi tots, cada dijous a Centre Excursionista de Vallirana. Si, SI.

Sí, sí, Catalunya se'n va. Carta publicada a el Punt Avui del divendres 14 de desembre del 2013

Ho han fet molt bé. S'han posat d'acord i han assegurat el primer “sí”, el que posarà en evidència el més important: que els catalans volem democràticament aconseguir un canvi de l'statu quo. Alhora ens donem un any per treballar la millor resposta a la segona pregunta, també important per concretar el model més adient. Mentrestant des de Castella, els uns i els altres, sorpresos per l'acord entre les diferents forces polítiques catalanes favorables al dret a decidir, ja han començat a desvariar, segons el guió previsible: tancant files al·legant lleis i constitucions, i ignorants davant l'exercici democràtic d'un poble que, cansat de rebre, se'n va.

Són a temps, però, de canviar d'actitud, perquè un cop fora, de tu a tu, encetem vies de necessària i fraternal col·laboració.

Vallirana (Baix Llobregat)

Accediu directament a la carta

Participació en el Debat sobre infraestructures coorganitzat per Alcaldes.eu i El Punt Avui

Us passo els enllaços a les publicacions a El Punt Avui sobre el debat d'infraestructures coorganitzat per Alcaldes.eu i el mateix diari en el que vaig tenir el plaer de participar activament.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/697269-i-mala-fe.html

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/697116-lobra-publica-la-faran-els-privats.html

 

Sentència del 'Prestige'. Carta Publicada a la Vanguardia avui dimarts 19 de novembre

La sentència previsible de l'Audiència d'A Coruña pel chapapote del Prestige és el resultat del judici d'una responsabilitat jurídica, sempre posterior als danys i, per tant, vista des de l'ètica conseqüencialista. I des d'aquesta lògica arriba on arriba: no n'identifica els responsables. Més enllà de la decepció per aquests tipus de resolucions, que no dubto que estan emparades en el dret, em preocupa la manca creixent entre les empreses i administracions -massa ocupades a salvar legalitats- d'una ètica deontològica, d'una responsabilitat moral de les persones, cadascuna des de la feina que tingui encomanada, que cuidi, i pateixi, perquè les seves accions o inaccions no puguin representar un risc. En cada cas algú ha de portar el barret de responsable.

Quan cau un aiguat, un responsable moral no pot continuar dormint perquè tingui tots els informes tècnics i legals que l'eximirien de qualsevol compromís. S'ha d'assegurar, a més, que la piràmide de responsabilitats ha estat activada en tots els nivells i que els embornals funcionaran. 

Si aquests embornals no engoleixen, ha de vetllar perquè s'activin solucions de desguàs alternatiu. Si no, s'enfonsen ponts i correm-hi tots.

Podeu anar a la publicació clickant a Sentència del 'Prestige'

COM SEMPRE? NO (Carta publicada a La Vanguardia el dissabte, 9 de Novembre 2013)

“Quiero que vivamos juntos como siempre”, ha sentenciat Rajoy al Senat. O sigui com sempre: lo tuyo sera mio i lo mio tuyo no. Per això no vol ni diàleg sobre la consulta, ni modificar la constitució, ni tant sols cap pacte financer.

Mentrestant, continuen les agressions lingüístiques, l’espoli fiscal, la discriminació en inversions, els menyspreus a la nostra dignitat. Estem atrapats, i amb una Generalitat -no ens enganyem- cada dia més captiva i sense marge de maniobra.

Amb l’entrada del PP al govern de l’estat a finals del 2011, el conseller Mas-Colell va expressar: "Nomes desitjo que aquests siguin seriosos i compleixin allò a què es comprometin”. Però ni això, sinó un incompliment rere. Les farmàcies tanquen perquè l'Estat fa el ronsa amb els diners del Fons de Liquiditat Autonòmic compromesos i que garantien poder pagar els proveïdors.

Des de el seu statu quo, ells, els uns i els altres, en aquest tema van avinguts, no faran res, i ja els va bé. "Como siempre". I nosaltres, en estat d’emergència.

Hem de canviar tendències al més aviat possible. Sense evolució a la vista, des de la moderació hem d'aconseguir tenir la competència i retenir recursos que ens ajudin a reconduir aquesta situació de degradació socioeconòmica. Trobar democràticament la manera de ser reconeguts internacionalment és ara ja una urgència, no només per mantenir la cohesió com a poble sinó la supervivència, el dia a dia de les famíles.

ORDENANCES ENGANYIFES I CRÈDIT COM A DESPESA ORDINÀRIA. PLE EXTRAORDINARI DE VALLIRANA

Amb l’objectiu principal d’aprovar la modificació de diferents ordenances fiscals, es va celebrar un Ple extraordinari aquest dijous 7 de Novembre.

Tot plegat força enredat. Com a cosa principal deixen sense efecte pel 2014 la bonificació del 2% que gaudien els rebuts de l’Impost de Bens Immobles que feien el pagament mitjançant domiciliació bancària. És a dir, si en el seu dia varem accedir a la domiciliació engrescats, en part, per la bonificació, ara ens la treuen. D’entrada ens costarà un 2% més.

La proposta es va aprovar amb els vots favorables del govern tripartit de Vallirana (PSC, ICV i ERC) i del PP. El grup de CiU va votar-hi en contra en considerar que es trenca el compromís adquirit amb la ciutadania en el seu moment.

Això si, els majors ingressos percebuts per aquest concepte, diuen, es destinaran a incentivar la creació directa de llocs de treball .......?

Com a punt d’urgència van aprovar una operació d’endeutament, adherint-se al decret del govern de mesures contra la morositat de les administracions. L’operació representa un major endeutament (2 Milions d’euros) per finançar, això es el mes greu, despesa ordinària. Durant els mandats anteriors els crèdits eren sempre per finançar inversions.

A més a més, l’operació és a 10 anys, dels quals els 2 primers són de carència. Vaja, que ja ho pagarà un altre Ajuntament. Déu n'hi do !

Pitis...?, mutis (Carta Publicada a el Punt Avui aquest diumenge 27 d'octubre del 2013)

A principis del 2000 era a Madrid per allò de “cómo esta lo mío”, havia aconseguit una segona entrevista per l'endemà al ministeri, volia aprofitar per veure com era l'urbanisme de la perifèria de la capital i vaig agafar l'L7 del gran metro direcció nord-oest fins a l'última estació: Pitis...? Només jo vaig arribar a Pitis. Res, no es veia ningú, un metro al mig d'enlloc!, cap construcció en uns carrers sense estrenar. A tocar de l'M-40, per qui vulgui anar-hi en cotxe. Al fons, gairebé a l'infinit, com quan des de l'Ordal veiem Montserrat, s'entreveien unes torres, les Kio i Bankia de la Castellana, com sentinelles a l'expectativa d'unes plusvàlues que no maduraven.

No hi he tornat, però sé per algú que sí que hi ha anat, que tretze anys després encara no hi viu ningú i que els esbarzers estan reconquistant aquell espai. Malgrat això, el metro continua visitant a tota hora aquell desert, una realitat de l'Espanya castellana exemplificada en una no-realitat: Pitis...?

L'AVE sense viatgers, aeroports sense avions, autopistes radials sense cotxes, zones residencials sense cases, fantasmades! Quants Pitis estem pagant entre tots? Quants mutis fan els uns i els altres per no aixecar gaire la llebre i anar avançant infraestructures que potser mai necessitaran i negant, des de fa dècades, necessitats reals com ara el corredor mediterrani, el desdoblaments de l'N-340 i l'N-2, els accessos al port, etc. No sé quin serà el desenllaç de la situació catalana, però el que sí que sé és que no vull tornar a Pitis fent temps perquè em donin un compromís que després no compleixen.

Per a visitar la carta publicada a el Punt Avui clickeu a Pitis...?, mutis

Caixa Penedès, gràcies.

Pel Pilar, cent anys després de la seva fundació, va desaparèixer la marca Caixa Penedès, la gestió bancària s’ha integrat en un grup bancari català, de moment, i una fundació social prendrà el relleu de la seva obra social, diuen.

Amb l’abscència de la caixa de Vilafranca s’acaba amb una tradició d’estalvi sorgida del territori, al qual revertia els seus beneficis dinamitzant la seva economia i patrocinant diferents necessitats socials i també culturals, objectiu principal per la que van ser creades les caixes.

De moment s’ha desendollat aquella energia que, mentre el poble dormia, anava omplint de monedes la guardiola de neó situada al terrat de l’oficina del Carrer Major i les primeres conseqüències ja han arribat: s’ha tancat el casal d’avis i enguany l’Ajuntament, després de gairebé quaranta anys, no ha convocat el premi de poesia Josep Maria Lopez Picó, patrocinat de sempre per la que va ser la primera caixa local.

Més enllà de la pocavergonya d’alguns alts dirigents, vull agrair com a valliranenc, la sort d’haver comptat amb la implicació de la gent, directors, delegats, caps i empleats de Caixa Penedès, alhora de tirar endavant iniciatives en favor del benestar i progrés de la ciutadania, complicitat que no trobàvem enlloc més. "Fue bonito mientras duró".Gràcies. Hem de trobar un nou model substitutiu, aviat.

MENTALITAT COMPTABLE I MANDRA. (Escrit publicat al nº 47 del informatiu Viure Vallirana d’Octubre 2013)

Tres histories per no adormir-se (1):

LLARS D’INFANTS : En plena crisi van apujar substancialment les quotes; en conseqüència descens de matrícules i tancament del QUI-QUI-RIQUIC.

Enguany, indiferents a la realitat social, sense cap voluntat de millorar la matriculació, d’una manera barroera i insensible com va quedar demostrat en el ple de setembre, i amb criteris interessats, han despatxat set treballadores, entre mestres i auxiliars; les amortitzen, diuen, com si fossin màquines. De res valen els sis, dotze o vint anys en que els hem confiat els nostres fills. En sentirem a parlar.

EL LLEDONER DEL PARC : Ens assabentem que, amb les obres d’ampliació del gimnàs, pensen tallar el lledoner que hi ha entre la piscina i el parc. Recordem a l’alcaldia que el projecte que varem aprovar tenia la premissa de mantenir l’arbre, per això l’obra reculava per deixar superfície suficient a les arrels..

L’endemà, sense resposta, amb el tècnic de medi ambient de baixa, amb nocturnitat i traïdoria el lledoner ja és a terra fet a trossos. L’obra els sortirà més barata.

PONT SELVA NEGRA : La mandra municipal a l’hora de recuperar la circulació pel pont sobre la riera de Campderros, ensorrat ja fa divuit mesos, va produir un important col·lapse alhora d’evacuar les famílies afectades pel incendi del Juliol.

Una desídia que arrenca quan s’incompleix el compromís de mantenir netes les reixes i embornals i que continua al deixar que l’aigua s’acumulés al costat del parc infantil i s’anés creant una piscina de filtració darrera el mur d’escullera.

I la seva negligència va a més quan es limiten a precintar el pas de vehicles amb cinta policial sense barrar provisionalment el pas de l’aigua amb maons i ciment ràpid, com hem fet en tantes ocasions, produint-se indefectiblement la inestabilitat i esfondrament de l’escullera.

INCAPAÇOS de reaccionar davant els imponderables, el canvi, com ho demostren aquests tres casos, esta resultant molt perjudicial per al benestar dels valliranencs, que ja demanen el xiulet final.

VALLIRANA, AL SENAT. Carta publicada a La Vanguardia de dissabte, 12 d’Octubre 2013

Cada dia, al aixecar la persiana, ho té al seu davant: la imatge d’un paisatge estripat des de fa ben bé deu anys per les màquines que preparaven la boca oest del túnel de la variant de la N-340 al seu pas per Vallirana. És la visió d’una degradació del territori que ha esdevingut crònica sobretot des de fa dos anys, quan, encara amb el govern de Zapatero, les màquines que esperaven en va la sortida de la tuneladora i havien de suavitzar l’impacte de la ferida oberta a la muntanya van abandonar per tercera vegada les obres, en aquesta ocasió amb l’excusa de la crisi.

Per això no ha d’estranyar que davant del president Rajoy, al ple del senat, el senador Josep Lluís Cleries exposés el cas concret de Vallirana, que coneix i pateix des de fa un quart de segle, per criticar l’incompliment de l’Estat amb Catalunya.

Llàstima que el president espanyol, en la seva línia, es posés a la defensiva volent fer creure les bondats del govern de l’Estat amb Catalunya i negant l’evidencia.
Gràcies, company, sortirem del túnel. Ens en sortirem!!!

La setmana dels tres dijous (Carta Publicada a El Punt Avui)

A mesura que la qüestió de la sobirania de Catalunya va adquirint, pel suport popular, una dimensió possibilista, apareixen especialistes, professors i estudiosos que, des d'una visió pragmàtica, ens expliquen l'escassa viabilitat d'una Catalunya independent. En no poder, més enllà de l'atzucac circumstancial inicial, defensar arguments econòmics, l'única conclusió que acaben esgrimint es que només des del pacte amb Espanya ens en sortiríem.

Descartada, per evident, qualsevol possibilitat de separació amistosa, segons el parer d'aquests entesos, estaríem atrapats fins que, des de les Castelles, un dia, de bon rotllo, ens proposin, per exemple, una via confederal i renunciïn a l'actual espoli fiscal. Però, és realista aquesta esperança, quan ara ni es molesten a enredar-nos via pressupostos i s'afanyen a transmetre que tenen la paella pel mànec i son els amos del nostre destí? Benvingut el pragmatisme als debats, però, si us plau, necessitem solucions, no esperar la setmana dels tres dijous.

Us deixo l'enllaç a la carta La setmana dels tres dijous 

CARTA PUBLICADA A LA VANGUARDIA , DISSABTE 21 DE SETEMBRE, SANT MATEU

No ens enganyem Sr. Guerrero,

A la carta “No nos enganyen”, (19/09/2013) el senyor. Guerrero escriu: “Diuen que la Via Catalana va ser un èxit” i recorre a la “majoria silenciosa” que no hi va assistir per qüestionar-ho. També afirma: “S’està intoxicant la població amb el desig d’aconseguir la independència”.

Continua dient: “La independència no farà miracles”, però alhora se li escapa “... el que Catalunya necessita és una millora en el concert econòmic...”. De quin concert parla, senyor Guerrero? Qui pretén intoxicar a qui? Fixi’s que vostè mateix, en el seu subconscient, té assumit que hi ha dèficit i cal millorar el finançament. I això senyor Guerrero, vostè ho sap, ja ho varem intentar amb l’Estatut i el pacte fiscal.

Aquests dos fiascos, i no la intoxicació que vostè denuncia, són els que més han contribuït a que el poble estigui ara engrescat per decidir a les urnes un futur que, si volem millor i sense tantes retallades, no ens enganyem, implica la sobirania, i després, si volen, de igual a igual, ja buscarem fórmules de col·laboració i bon veïnatge.

L’èxit de l’ANC. Carta publicada a la Vanguardia el dissabte 14 de setembre

In itinere cap a la feina m’he creuat amb molta gent, a Vallirana, a Sant Cugat i finalment a Barcelona. La gent era la mateixa que a la Diada, però la escenografia era diferent.

Tothom anava per feina, havíem deixat l’armament simbòlic a casa, també la lírica, només un cop a a la cafeteria, amb en Gerard i la Remei, els cafeters, espontàniament intercanviem l’alegre experiència viscuda el dia abans, cadascú en el seu tram de la Via Catalana, a l’Ebre, a l’Ordal... Fantàstic, espectacular, indiscutible, una passada, eren les expressions per qualificar l’èxit de la iniciativa de l’ANC.

Ja som l’endemà d’un altre Onze de Setembre, i com el del 1714, el país, la gent, fa el que ha de fer, obrir la botiga, engegar les màquines, donar classe, arrencar la furgoneta ..., també dissortadament molts des de l’atur, mataran les hores ara sense ni la possibilitat de veure com avancen les obres d’aquella variant de carretera tants cops iniciada i mai acabada.

Però mes enllà de l’escenografia, la funció va per dins. La pressa de consciència nacional, gràcies a entitats com Òmnium i l’ANC, ha pres una dimensió popular que mantindrà latent el sentiment que ens ha de conduir cap on els catalans vulguem anar.

Aquest cop no ens prendran les claus de la ciutat, ni la bandera, que oficialment des de el dret de conquesta ja tenen. Només hi tenim a guanyar. Fem Via !!!

Alcaldessa per l’altra vorera... i provocant?

Mentre el poble, mirant al sud-est, s’agafava de les mans per configurar la gran cadena humana que, passant pel nostre Carrer Major, unia baula a baula El Pertús amb Alcanar, l’alcaldessa de Vallirana, aliena a la festa, passejava aquella hora de la tarda de cara al sol amb la seva família per l’altra vorera.

No vaig viure l’escena, era amb el Manel Garcia endreçant el tram 373 a Les Casetes. M’ho expliquen tot manifestant-me el seu posat provocador. Podia ser, nedar contracorrent és més vistós i quan la prioritat és sempre aprofitar el que sigui per fer-te veure, pot ser fins i tot profitós pel seu marketing curt de mires.

Més enllà d’aquesta actitud personal, com a valliranenc em sap greu la poca implicació municipal (del tripartit PSC, ICV i ERC) en aquest esdeveniment que ha portat fins a Vallirana a molta gent d’altres pobles i comarques que no passava la Via Catalana i que molts vinguts ja al mati no van poder ni aixoplugar-se al Poliesportiu.

He passat vergonya de la fluixa representació de l’alcaldia i dels representants del govern als actes del Correllengua 2013 en la vigília de la Diada.

Se que no sóc objectiu, m’he divertit com a voluntari de l’ANC, però reconec que m’he quedat amb les ganes de poder multiplicar des de la Casa de la Vila la impagable feina que des de la societat civil han fet la Dolors, La Teresa, la Pilar , La Lali, La Gemma, l’Eli, els Jordi’s, la Mònica, l’Albert, l’Ester, els Joan’s, l’Àngel, La Núria, el Sergi el David, La Marta, el Pere, la Brigit, el Mateu, el Carles, els Josep’s ..... i uns quants més.

En qualsevol cas, una cosa és no fer res o poca cosa i l’altra, a sobre, adoptar actituds que intentin frenar l’acció d’un poble. Ja s’ho trobaran, esperem!!!

Vallirana, 12 de Setembre, l’endemà

Deixo una foto de l'equip de l'ANC de Vallirana al Correllengua 

Vallirana, 12 de Setembre, l’endemà

11S 2013 VALLIRANA, FEM VIA, la festa a domicili

Estem de sort, el recorregut de la Via Catalana cap a la Independència passa per Vallirana. La travessia urbana de la N340 al seu pas pel carrer Major, les barriades de La Llibra i Les Casetes i els accessos a Can Julià i El Lledoner  s’ompliran de gent vinguda de pobles i comarques de l’interior que no els arriba la cadena.

En aquesta diada, als valliranencs ens porten la festa a casa com si el país s’hagués posat d’acord perquè en aquesta ocasió no haguem de fer cues. Ja n’hem fet masses, farem d’amfitrions, donarem la benvinguda, oferirem serveis i farem activitats com la que està programada a les 13h. a la Rambla de la Sobirania amb la presentació i estesa d’una estelada gegant i l’actuació dels nostres Diables Banyuts.

Però, a més a més, amb la nostra massiva i entusiasta participació, hem de fer que a les 17:14 la cadena, en els nostres trams, tingui un gruix que la faci més forta i resistent per poder suportar tots els despropòsits que a ben segur haurem de superar en el camí cap a la sobirania nacional que hem iniciat.

Tot això passarà dimecres 11 de Setembre, diada Nacional de Catalunya, una celebració que a Vallirana començarà la vigília a dos quarts de deu, amb la rebuda de la flama del Correllengua a la pista del Casino,  el manifest que llegirà el catedràtic de filosofia Josep Maria Terricabres, l’actuació de l’esbart dansaire La Faràndula, sardanes, el cant de Els Segadors, coca i cava.

Ens veiem a la cadena, tots som baules, tots som necessaris.

Endavant Vallirana, Visca Catalunya Lliure !!!

Fem Via. Carta publicada a la Vanguardia el 06/09/2013

Molts hem estat conscients de ser nació, que Espanya era un invent i la seva capital un despropòsit, hem patit resignadament els dèficits a conseqüència de l'espoli fiscal i els continus atemptats a la nostra identitat, la llengua i la cultura. El procés de recuperació de la democràcia primer, la solidaritat després i a alguns fins i tot l'esperança de canviar el nostre paper dins l'Estat, ens ha portat a una connivència d'estira-i-arronsa amb aquest statu quo.

Després dels fiascos de l'Estatut, del pacte fiscal i les nul·les expectatives d'avançar cap a una fórmula confederal, alguns, des del nostre personalisme comunitari, sense ànim de renunciar a ser el que ens sentim i amb la convicció de fer, també en aquest moment, el que és millor pel benestar i dignitat del país, d'una manera natural formem part dels milers de catalans que, des de la societat, som on hem de ser: col·laborant per l'èxit de la iniciativa de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) amb la Via Catalana cap a la Independència.

En qualsevol cas, la vida és dinàmica i després, des de la nostra sobirania, en calma, podrem considerar de tu a tu, si volen, les seves peticions de confederar-se. Però ara, fem via.

Podeu accedir a la carta clickant aquí

Seguretat dels ciclistes. Carta publicada a la Vanguardia avui divendres 30 de maig

Aquest diari publicava un excel·lent article ("Bastons a les rodes", 27/VIII/2013) sobre la seguretat dels ciclistes que incloïa un gràfic de com, seguint la legislació, cal avançar els ciclistes a la carretera. 

Aquell mateix dia, pujant l'Ordal en bicicleta, un conductor gairebé va aturar el cotxe a la nostra alçada i ens va dir el nom del porc perquè el company Benet Vicente, un veterà que ja corria la Volta als anys cinquanta, circulava a la meva esquerra una mica endarrerit protegint-se del vent, que bufava fort. Al marge del mal rotllo d'aquell senyor, preocupa tant el desconeixement de la normativa com la manca de sentit comú d'alguns conductors que potser se senten amos exclusius de les carreteres. Són d'agrair reportatges com aquest, que de manera senzilla expliquen que davant d'un ciclista cal reduir la velocitat, posar l'intermitent, avançar amb línia contínua, mantenir una distància mínima d'1,5 metres amb el ciclista i recorden que fins a dos ciclistes poden circular en paral·lel. Si es tinguessin presents aquestes normes, s'evitarien la majoria dels accidents. 

Aquí us deixo l'enllaç de la carta Seguretat dels ciclistes

VALLIRANA, CONFLICTES EN CINC ACTES

L’alcaldia de Vallirana porta, per contracte democràtic, dos anys en la cartellera de l’escenari municipal. En el fil argumental de la seva actuació trobem les tres parts d’una comèdia: introducció, nus i desenllaç. 

L’estructura del guió és sempre la mateixa. Primer acte: Creació del conflicte. Segon acte: pressió popular i política, amb manifestacions, pancartes i signatures que posa en evidencia el despropòsit. Tercer acte: Creació d’una comissió de participació dels afectats. Quart acte: "cranquejar" i marxa enrere parcial. .

Així, en aquests dos primers anys de la temporada, per citar algun exemple, s’han eliminat places d’aparcament i després se n’han recuperat unes quantes, s’han aprovat ordenances rigoroses, per exemple la de les terrasses de bars, que després no s’apliquen, s’han senyalitzat noves ordenacions de trànsit que de moment queden congelades i, aquests últims dies, estem just entrant al tercer acte, acomiadant set treballadores de les llars d’infants de Vallirana, saltant-se barroerament el conveni aprovat.

Cinquè acte: el desenllaç, aquest no acaba mai perquè no es retorna a la situació d’inici, no es recuperen els aparcaments, no es deroga la ordenança, no es retiren definitivament les senyals, no s’anul·la el decret d’acomiadament... etc.

És justament aquest desenllaç obert, no exempt de por, el que els ajuda, ja els planyo, a mantenir en un estat emocional als col·lectius afectats, una mena de llibertat condicional mentre no gosin interrompre la seva plàcida, però alhora ben trista, temporada.

Algunes actuacions precipiten el desenllaç. Amb el lledoner del parc no vàrem ser-hi a temps, la nocturnitat no va permetre ni el segon acte i el desenllaç va ser fatal per l’arbre que, sense temps a un diagnòstic oficial, és a dir, amb el tècnic de medi ambient de baixa, ja no farà mai més ombra. El trobarem a faltar.

Queden dos anys de la mateixa programació. Esperem no es prorrogui la temporada. Vallirana necessita baixar aquest teló, anem de la comèdia a la tragèdia...

Foc a Vallirana (Carta Publicada a la Vanguardia)

Dilluns 29 de juliol, els helicòpters sobrevolen Vallirana, xuclen aigua de la piscina olímpica per remullar el bosc cremat a l'entorn de Vallirana Park i Selva Negra. Aquest matí hem acompanyat veïns, gent gran, que patien per com trobarien casa seva. Tot plegat ha quedat en un ensurt, el foc està estabilitzat, no s'ha cremat cap casa i sobretot ningú ha pres mal. La promptitud en l'actuació dels bombers amb gran suport aeri ha estat cabdal en el desenllaç d'aquest episodi.

Moltes famílies van comprar una parcel·la en una urbanització, no pas en un barri com tossudament repeteix l'alcaldessa, per l'entorn arbrat, i viuen pràcticament dins d'aquest bosc. En el cas de Vallirana, principalment un bosc de pi blanc molt piròfit i amb un sotabosc espès i força brut. L'home féu desaparèixer l'alzinar natural existent en el paisatge primitiu. 

Ja ho vàrem fer notar a l'incendi de Maçanet, més enllà dels preceptius 25 metres de franges de protecció: cal una reordenació de l'arbrat de les parcel·les amb espècies més agrícoles o de jardineria amb menys manteniment del sotabosc i sobretot menys perjudicades pel foc, les ventades i les nevades.

Carta Publicada avui a la Vanguardia

EL LLEDONER DEL PARC A CAN PISTRAUS. TORNA, TORNA SERRALLONGA .....

Aquest dimecres m’arriba la preocupació d’un ex-regidor que ha sentit dir que, amb les obres d’ampliació, l’Ajuntament vol tallar el lledoner que hi ha al Parc Central al davant del gimnàs municipal.

No pot ser. Busco el tècnic de medi ambient, està de baixa. L’endemà, 18 de Juliol, quan el trobo, no li han dit res. Per avançar exposo a l’alcaldia, via correu electrònic, la preocupació pel tema tot recordant que el projecte inicialment aprovat tenia com a premissa mantenir l’arbre. Per això l’obra reculava per deixar suficient superfície d’arrels. També es preveia reduir l’excés de capçada. Rebo confirmació de la sol·licitud que ha estat traslladada al departament de Medi Ambient, competència de l’únic regidor d’IC-Verds.

Avui divendres, molt d’hora, hem donen la noticia: el lledoner ja és a terra. Nocturnitat i traïdoria. No hi hem estat a temps. L’obra els sortirà més barata, segur, però el resultat no tindrà res a veure mai més amb el que havíem previst. Després voldran crear ombres artificials.

El pensament hem porta gairebé 30 anys enrere, quant l’alcaldia era del PSUC-PCC, i van autoritzar emportar-se la pedra dels penya-segats que presideixen el poble per fer jardins a Valldoreix. Per sort, ens en vam adonar a temps i es va aturar el desgavell que, no obstant, és encara visible sobre les penyes.

I és que no ens enganyem, un altre cop el nom no fa la cosa. Van passar del roig al verd des del marketing electoral, no pas des de la sensibilitat ambiental.

Torna, torna Serrallonga .......

SET TREBALLADORES MUNICIPALS A L’ATUR. MENTALITAT COMPTABLE, AMORTITZACIÓ DE PERSONES ?

El curs passat, en ple creixement de l’atur, l’alcaldia de Vallirana va apujar substancialment les tarifes de les llars d’infants municipals. Resultat: baixada de matricules i, en conseqüència, tancament del Qui-qui-ri-quic, una de les tres llars d’infants municipals

Pel curs vinent, ho anuncien a la web municipal a tot titular, “Les dues llars d’infants municipals continuaran obertes per el curs 2013-2014” i “es mantenen les tarifes”.

Presumeixen de fer una aposta per la qualitat, un cop més “dime de que ...”, mentre ens volen fer creure “que lamenten haver de fer una reorganització del personal i que valorades les opcions han amortitzat per causes objectives els llocs de treball excedents”.

Que no tornarem a primers de segle, que la construcció no despertarà en anys, això ja ho hem après, però tenim un problema afegit quan falta ambició per liderar, quan per falta de projecte, de port a on arribar, no es té el coratge per defensar, més enllà de rendibilitats mal enteses, la continuïtat de politiques en favor de les famílies, de l’educació etc.

Si a sobre el procediment d’amortització del que parlen s’ha fet de forma barroera, com si es tractés d’unes màquines que han quedat obsoletes, sense un mínim d'humanisme, sense tenir en compte que són persones que durant quatre, sis, vuit, deu i fins i tot més de vint anys, han educat i els hi hem confiat els nostres fills. Unes persones que any rere any, fins ara, en horari no lectiu, s’havien anat posant al dia en tot allò que podia beneficiar la seva feina. El problema es més complex.

Ells són el problema, amb una mentalitat comptable en grau excessiu, incapaç de conservar, potser perquè des de la seva manca de valors no tenen res a conservar i, a més a més, la seva més que demostrada nul·la capacitat pel consens i diàleg han creat en aquest cas un estat de menyspreu a tot el col·lectiu d'ensenyants i auxiliars de les llars d’infants municipals que ha hagut de patir amb les seves famílies el suspens i la incertesa d’una decisió comunicada un dia però no concretada, quan ells ja tenien el desenllaç decidit.

Una decisió que a partit d’una valoració si més no interessada i per tant qüestionable deixa a l’atur a set persones, tres mestres i quatre auxiliars.

Estem en temps, des de la nostra radicalitat, de ser conservadors de tot allò que ja havíem guanyat.