A principis del 2000 era a Madrid per allò de “cómo esta lo mío”, havia aconseguit una segona entrevista per l'endemà al ministeri, volia aprofitar per veure com era l'urbanisme de la perifèria de la capital i vaig agafar l'L7 del gran metro direcció nord-oest fins a l'última estació: Pitis...? Només jo vaig arribar a Pitis. Res, no es veia ningú, un metro al mig d'enlloc!, cap construcció en uns carrers sense estrenar. A tocar de l'M-40, per qui vulgui anar-hi en cotxe. Al fons, gairebé a l'infinit, com quan des de l'Ordal veiem Montserrat, s'entreveien unes torres, les Kio i Bankia de la Castellana, com sentinelles a l'expectativa d'unes plusvàlues que no maduraven.
No hi he tornat, però sé per algú que sí que hi ha anat, que tretze anys després encara no hi viu ningú i que els esbarzers estan reconquistant aquell espai. Malgrat això, el metro continua visitant a tota hora aquell desert, una realitat de l'Espanya castellana exemplificada en una no-realitat: Pitis...?
L'AVE sense viatgers, aeroports sense avions, autopistes radials sense cotxes, zones residencials sense cases, fantasmades! Quants Pitis estem pagant entre tots? Quants mutis fan els uns i els altres per no aixecar gaire la llebre i anar avançant infraestructures que potser mai necessitaran i negant, des de fa dècades, necessitats reals com ara el corredor mediterrani, el desdoblaments de l'N-340 i l'N-2, els accessos al port, etc. No sé quin serà el desenllaç de la situació catalana, però el que sí que sé és que no vull tornar a Pitis fent temps perquè em donin un compromís que després no compleixen.
Per a visitar la carta publicada a el Punt Avui clickeu a Pitis...?, mutis
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.