Vallirana N-340, qüestió d'estat

Seguiu la carta al següent enllaç  Vallirana N-340, qüestió d'estat

Debat reial. Des de la distància emocional

Des de la distància emocional que com a patriota català el tema de l'abdicació reial em produeix, però tanmateix davant la impossibilitat de blindar-me del debat mediàtic imperant, considero la inhibició de les forces polítiques catalanes, en el tràmit parlamentari de la successió, com l'opció més escaient. Els espanyols tenen tot el dret a decidir ells sols el seu model d'estat. Dit això, i també des de la tranquil·litat de no jugar aquesta partida, però en la línia que el que no vull per a mi ni per als meus no ho vull per als altres, des de l'empatia, si fos l'hereu de la “corona”, m'agradaria tenir la llibertat emocional necessària per valorar, per què no?, la no-acceptació de l'herència.

Acceptant aquesta possibilitat, el príncep, que suposo atent a les noves sensibilitats de la ciutadania i fugint d'interessos partidaris cada dia més obsolets, té la possibilitat de posar-se a disposició del seu poble i demanar que sigui aquest qui decideixi el model de futur. I qui sap? Podria ser el primer rei referendat. No fer-ho el predestina a una precarietat constant.

I mentrestant aquí, sense haver de patir, que se sàpiga, per una opció monàrquica, podem anar avançant en la proposta de quina tipologia de república ens convé, presidencialista (Estats Units), semipresidencialista (França), parlamentària (Alemanya), etc.

Tampoc en faria un problema, a la nostra manera, amb un president elegit pel Parlament i un conseller en cap ens en sortiríem. Sí i sí.

Consulteu aquí la carta 

Demà, Som Escola. Carta al diari Ara

UN ANY I CANVIEM, OK? Escrit publicat a la revista municipal Viure Vallirana de Juny 2014

Passats tres anys de les últimes municipals és un bon moment per passar revista tant del que per a cadascú ha representat el canvi, com de la incidència que per al col·lectiu ha suposat la no continuïtat d’una actuació que, des de la racionalitat possibilista, estava fonamentada en la millora progressiva del benestar.

Calia anar superant els handicaps. Tant els naturals d’un territori amb una orografia complexa, com els derivats d’un urbanisme dispers que, vulguem o no, encareix la gestió, circumstància que no sempre vàrem saber explicar.

La ciutadania, visqui on visqui, dels més joves als més grans, hem estat testimonis de la reducció de serveis que havíem anat guanyant, com les llars d’infants. La crisi no és nova, ja va suposar el 2007 mesures de contenció de la despesa, com prescindir de la TVV, per tal de garantir serveis de més necessitat social.

Els nous responsables han fet valer, o no, la seva autoritat en despropòsits com prohibir l’aparcament a la part central del Carrer Major i que ha obligat a molts ciutadans a canviar d’hàbits en les seves compres habituals, perjudicant així un comerç local ja prou castigat. O la seva inhibició, quan encara governaven els seus a Madrid, al no impedir l’aturament de les obres de la variant.

Som a un any de les eleccions municipals que, si no reaccionem, podria allargar l’actual desídia local. La ciutadania té l’oportunitat ara, amb la coneixença del succeït a les eleccions del 2011 (vot de càstig, en blanc, però també excés de confiança i... més d’un sabotatge interessat), de recuperar la gestió dels homes i dones de CiU, bregats en l’experiència de la gestió en temps de turbulències i fugir d’experiments aparentment inofensius, però de conseqüències, com hem vist, negatives per als interessos dels valliranencs.

Per això, des d’ara, fem una crida a la bona gent. I és que perquè el mal triomfi només cal que la bona gent no faci res.

Som-hi tots!!! Un any i canviem, ok?