Pitis...?, mutis (Carta Publicada a el Punt Avui aquest diumenge 27 d'octubre del 2013)

A principis del 2000 era a Madrid per allò de “cómo esta lo mío”, havia aconseguit una segona entrevista per l'endemà al ministeri, volia aprofitar per veure com era l'urbanisme de la perifèria de la capital i vaig agafar l'L7 del gran metro direcció nord-oest fins a l'última estació: Pitis...? Només jo vaig arribar a Pitis. Res, no es veia ningú, un metro al mig d'enlloc!, cap construcció en uns carrers sense estrenar. A tocar de l'M-40, per qui vulgui anar-hi en cotxe. Al fons, gairebé a l'infinit, com quan des de l'Ordal veiem Montserrat, s'entreveien unes torres, les Kio i Bankia de la Castellana, com sentinelles a l'expectativa d'unes plusvàlues que no maduraven.

No hi he tornat, però sé per algú que sí que hi ha anat, que tretze anys després encara no hi viu ningú i que els esbarzers estan reconquistant aquell espai. Malgrat això, el metro continua visitant a tota hora aquell desert, una realitat de l'Espanya castellana exemplificada en una no-realitat: Pitis...?

L'AVE sense viatgers, aeroports sense avions, autopistes radials sense cotxes, zones residencials sense cases, fantasmades! Quants Pitis estem pagant entre tots? Quants mutis fan els uns i els altres per no aixecar gaire la llebre i anar avançant infraestructures que potser mai necessitaran i negant, des de fa dècades, necessitats reals com ara el corredor mediterrani, el desdoblaments de l'N-340 i l'N-2, els accessos al port, etc. No sé quin serà el desenllaç de la situació catalana, però el que sí que sé és que no vull tornar a Pitis fent temps perquè em donin un compromís que després no compleixen.

Per a visitar la carta publicada a el Punt Avui clickeu a Pitis...?, mutis

Caixa Penedès, gràcies.

Pel Pilar, cent anys després de la seva fundació, va desaparèixer la marca Caixa Penedès, la gestió bancària s’ha integrat en un grup bancari català, de moment, i una fundació social prendrà el relleu de la seva obra social, diuen.

Amb l’abscència de la caixa de Vilafranca s’acaba amb una tradició d’estalvi sorgida del territori, al qual revertia els seus beneficis dinamitzant la seva economia i patrocinant diferents necessitats socials i també culturals, objectiu principal per la que van ser creades les caixes.

De moment s’ha desendollat aquella energia que, mentre el poble dormia, anava omplint de monedes la guardiola de neó situada al terrat de l’oficina del Carrer Major i les primeres conseqüències ja han arribat: s’ha tancat el casal d’avis i enguany l’Ajuntament, després de gairebé quaranta anys, no ha convocat el premi de poesia Josep Maria Lopez Picó, patrocinat de sempre per la que va ser la primera caixa local.

Més enllà de la pocavergonya d’alguns alts dirigents, vull agrair com a valliranenc, la sort d’haver comptat amb la implicació de la gent, directors, delegats, caps i empleats de Caixa Penedès, alhora de tirar endavant iniciatives en favor del benestar i progrés de la ciutadania, complicitat que no trobàvem enlloc més. "Fue bonito mientras duró".Gràcies. Hem de trobar un nou model substitutiu, aviat.

MENTALITAT COMPTABLE I MANDRA. (Escrit publicat al nº 47 del informatiu Viure Vallirana d’Octubre 2013)

Tres histories per no adormir-se (1):

LLARS D’INFANTS : En plena crisi van apujar substancialment les quotes; en conseqüència descens de matrícules i tancament del QUI-QUI-RIQUIC.

Enguany, indiferents a la realitat social, sense cap voluntat de millorar la matriculació, d’una manera barroera i insensible com va quedar demostrat en el ple de setembre, i amb criteris interessats, han despatxat set treballadores, entre mestres i auxiliars; les amortitzen, diuen, com si fossin màquines. De res valen els sis, dotze o vint anys en que els hem confiat els nostres fills. En sentirem a parlar.

EL LLEDONER DEL PARC : Ens assabentem que, amb les obres d’ampliació del gimnàs, pensen tallar el lledoner que hi ha entre la piscina i el parc. Recordem a l’alcaldia que el projecte que varem aprovar tenia la premissa de mantenir l’arbre, per això l’obra reculava per deixar superfície suficient a les arrels..

L’endemà, sense resposta, amb el tècnic de medi ambient de baixa, amb nocturnitat i traïdoria el lledoner ja és a terra fet a trossos. L’obra els sortirà més barata.

PONT SELVA NEGRA : La mandra municipal a l’hora de recuperar la circulació pel pont sobre la riera de Campderros, ensorrat ja fa divuit mesos, va produir un important col·lapse alhora d’evacuar les famílies afectades pel incendi del Juliol.

Una desídia que arrenca quan s’incompleix el compromís de mantenir netes les reixes i embornals i que continua al deixar que l’aigua s’acumulés al costat del parc infantil i s’anés creant una piscina de filtració darrera el mur d’escullera.

I la seva negligència va a més quan es limiten a precintar el pas de vehicles amb cinta policial sense barrar provisionalment el pas de l’aigua amb maons i ciment ràpid, com hem fet en tantes ocasions, produint-se indefectiblement la inestabilitat i esfondrament de l’escullera.

INCAPAÇOS de reaccionar davant els imponderables, el canvi, com ho demostren aquests tres casos, esta resultant molt perjudicial per al benestar dels valliranencs, que ja demanen el xiulet final.

VALLIRANA, AL SENAT. Carta publicada a La Vanguardia de dissabte, 12 d’Octubre 2013

Cada dia, al aixecar la persiana, ho té al seu davant: la imatge d’un paisatge estripat des de fa ben bé deu anys per les màquines que preparaven la boca oest del túnel de la variant de la N-340 al seu pas per Vallirana. És la visió d’una degradació del territori que ha esdevingut crònica sobretot des de fa dos anys, quan, encara amb el govern de Zapatero, les màquines que esperaven en va la sortida de la tuneladora i havien de suavitzar l’impacte de la ferida oberta a la muntanya van abandonar per tercera vegada les obres, en aquesta ocasió amb l’excusa de la crisi.

Per això no ha d’estranyar que davant del president Rajoy, al ple del senat, el senador Josep Lluís Cleries exposés el cas concret de Vallirana, que coneix i pateix des de fa un quart de segle, per criticar l’incompliment de l’Estat amb Catalunya.

Llàstima que el president espanyol, en la seva línia, es posés a la defensiva volent fer creure les bondats del govern de l’Estat amb Catalunya i negant l’evidencia.
Gràcies, company, sortirem del túnel. Ens en sortirem!!!

La setmana dels tres dijous (Carta Publicada a El Punt Avui)

A mesura que la qüestió de la sobirania de Catalunya va adquirint, pel suport popular, una dimensió possibilista, apareixen especialistes, professors i estudiosos que, des d'una visió pragmàtica, ens expliquen l'escassa viabilitat d'una Catalunya independent. En no poder, més enllà de l'atzucac circumstancial inicial, defensar arguments econòmics, l'única conclusió que acaben esgrimint es que només des del pacte amb Espanya ens en sortiríem.

Descartada, per evident, qualsevol possibilitat de separació amistosa, segons el parer d'aquests entesos, estaríem atrapats fins que, des de les Castelles, un dia, de bon rotllo, ens proposin, per exemple, una via confederal i renunciïn a l'actual espoli fiscal. Però, és realista aquesta esperança, quan ara ni es molesten a enredar-nos via pressupostos i s'afanyen a transmetre que tenen la paella pel mànec i son els amos del nostre destí? Benvingut el pragmatisme als debats, però, si us plau, necessitem solucions, no esperar la setmana dels tres dijous.

Us deixo l'enllaç a la carta La setmana dels tres dijous