https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=2076781082447959&id=100003482610988&sfnsn=mo

VALLIRANA, 28 ANYS DEL CANVI

VALLIRANA, 28 ANYS DEL CANVI

Avui, 10 de Juny, el mateix dia que estem convocats al que serà l’últim ple d’aquesta legislatura i d’una etapa política personalment molt intensa, es compleixen 28 anys de la victòria electoral que va significar per primera vegada que CiU accedís, amb majoria absoluta, a l’alcaldia de Vallirana.

La realitat dels actuals resultats electorals, on CiU ha reculat fins els dos regidors que va obtenir l’any 1979 (ara 2 sobre 17, aleshores 2 sobre 11) , no ens hauria d’impedir fer una reflexió serena del que va representar per Vallirana aquell canvi.

Molts no hi eren, d’altres han perdut memòria, però després de vuit anys d’alcaldia comunista, primer com a PSUC, desprès com a PCC, la situació de la Vallirana del 1987 era, per dir-ho d’alguna manera, de pànic.

Un cop trencat, a mitja legislatura, el primer pacte de progrés, la manera de fer dels nostres comunistes, diferent al tarannà dels que hi havia a Molins de Rei o Sant Feliu, va dur al poble cap a una degeneració de la convivència i a un deteriorament de l’administració que va necessitar d’un parell de legislatures per a reconduir la situació.

A diferencia del 1979 on, al igual que ha succeït ara, no em van deixar formar part de la candidatura de CiU, el 1983 era tal l’"acolloniment" general, que ningú em va posar resistència quan vaig proposar-me com a candidat. Diferent va ser el 1987 on, després d’una efectiva tasca d’oposició, s’ensumava el canvi, i van intentar de nou apartar-me, “amb tu al capdavant no guanyarem mai a Vallirana” deien.

En qualsevol cas del 1987 al 2011 han estat sis legislatures, vint-i-quatre anys d’alcaldia amb un balanç, algú ho ha de dir, increïble. La transformació, no només pel que fa al redreçament urbanístic, sinó també per la successiva dotació d’equipaments escolars, socials, culturals i esportius i la resolució de dèficits de serveis com l’aigua l l’enllumenat, la recuperació del projecte de la variant, però sobretot la reconducció del clima social i humà, van ser clau per esdevenir model més enllà de la comarca. Ho sento, jo no tinc padrins.

Els resultats d’aquest 24 de maig últim són la conseqüència del que va succeir el 2011. Ara gairebé tota la bona gent que fa quatre anys va seguir fent confiança a la candidatura que jo mateix encapçalava, en sentir-se traïda pels que aleshores d’amagat i inconfessablement van boicotejar, afavorint el vot en blanc (uns tres-cents), la candidatura de CiU, provocant la pèrdua de les eleccions per 36 vots, ara aquesta gent, més de mil, s’han assegurat, votant a contracor als socialistes, que de cap manera els homes de palla apadrinats pels boicotejadors del 2011 tinguessin cap opció, ni pactant, de tocar poder.

Tot plegat m’omple d’esperança i demostra que si be el caciquisme, quan agafa al poble despistat, et pot fer perdre unes eleccions, són incapaços, per la seva dimensió, de guanyar-les. I van tenir sort que gairebé la meitat de la gent que encara els va votar, uns no estaven al “loro” i d’altres són tant bona gent que no van gosar considerar d’altres opcions.

Fa vint-i-vuit anys un canvi a l’alcaldia va propiciar un avanç important en la qualitat de vida dels valliranencs. El canvi a l’alcaldia de fa quatre anys ha significat, malgrat l’excel·lent resultat electoral, argumentat més amunt, una pèrdua successiva d’aquesta qualitat, molt ben dissimulada pel marketing municipal i la escassa competència política que emana dels que primerament han procurat, amb força èxit, pels seus interessos patrimonials.

Va ser un 1987 molt productiu, sis dies després, el 16 de Juny, naixia el Pere, i la felicitat fou completa.

Dissabte, 13 de Juny, aniré a l’acte de constitució del nou Ajuntament. Aquesta vegada, com el 1979, tampoc estaré entre els electes, només espectador, d’una representació amb figurants, alguns d’ells, força coneguts. Ho resistiré.

Endavant Vallirana i Visca Catalunya Lliure.

Barcelona país & Catalunya ciutat. CARTA AL PUNT AVUI. JOSEP ALEMANY i RIGOL

L'Ada Colau, guanyadora de les eleccions a Barcelona, té tot el dret, i el deure, de passar comptes amb el president Mas per tal que la Generalitat pagui el deute que té amb Barcelona. Els mateixos drets i deures que qualsevol dels alcaldes i alcaldesses d'ajuntaments creditors de la Generalitat.

Dit això, que les primeres declaracions de la nova electa barcelonina fossin per exigir aquest deute em va semblar, si més no, precipitat, per no dir premeditat.

Que en circumstàncies com les actuals, els diferents governs, Generalitat, diputacions i ajuntaments, independentment del seu color, cooperin per fer més passadora la situació, només té un beneficiari: la ciutadania. Integrats tots en un mateix entorn indestriable: la Catalunya ciutat, on creixem, estudiem, produïm, comercialitzem, gaudim i patim, en definitiva, on vivim.

I en aquest entorn, Barcelona és capital. A més, en un estat on les lleis locals encara emanen d'una època en què només les ciutats tenien l'obligació de donar serveis, i la hisenda, no només la derivada dels recursos de l'activitat econòmica pròpia, sinó especialment el repartiment de participació municipal en els ingressos de l'estat, premia de tal manera les ciutats que aquestes poden rebre, per habitant, quatre i cinc vegades més que la mitjana de les altres poblacions, és principal mantenir des del cap i casal una actitud de Barcelona país.

La commemoració enguany de l'Any Coll i Alentorn ens pot servir per destacar la importància d'entrar als ajuntaments sense idees preconcebudes: “En cada moment i en cada lloc hem de fer el que sigui millor per a aquell moment i per a aquell lloc.” Lliures de dogmes i prejudicis. I amb un compromís ferm amb el país.

Endavant, Barcelona, i visca Catalunya lliure!

Vallirana (Baix Llobregat)

Moltes gràcies, bona gent de Vallirana

Cadastre i dèficit públic grec. CARTA AL PUNT AVUI

Treball digne o cobdícia d'uns pocs?

Guanyar el pa amb la suor del meu front mai m'ha espantat. Per altra banda, als anys vuitanta, vaig agrair que la mecànica robotitzada humanitzés, a la fàbrica, moltes feines com ara la d'omplir i carregar a braços, durant vuit o deu hores, sacs de ciment de cinquanta quilos.

Avui l'aplicació de les noves tecnologies, cada dia més a l'abast, ha anat minvant la necessitat de mà d'obra a les empreses. Per aquestes, incrementar la productivitat i, alhora, ampliar el catàleg, la personalització i la singularitat del producte depèn cada cop més de la seva capacitat de finançament.

Les conseqüències d'aquesta inevitable evolució tecnològica del teixit productiu, que des de la Revolució Industrial havia ocupat la majoria de la població, situa indefectiblement el pes del capital per sobre del treball i ens aboca a un terreny desconegut. Una situació crítica que atempta la supervivència d'una classe mitjana cada dia amb menys capacitat adquisitiva i que posa en escac tot un sistema fonamentat en el consum.

Tenir un jovent més preparat que mai i amb menys possibilitats de trobar feina que mai sí que m'espanta i em preocupa.

Hi ha algú que, per sobre d'interessos particulars, polítics o corporatius, estigui compromès a repensar i reconduir aquesta situació?

Només una sortida positiva, potser en la línia de garantir que una part important dels beneficis de la nova economia tecnològica es destini a l'economia social, garantiria la creació de noves ocupacions, per altra banda necessàries, i ens estalviaria acabar en un nou règim de repartiment de la misèria i consolidar un món on la cobdícia d'uns pocs s'imposi a l'aspiració d'un treball digne.

Si el progrés no ha de servir per a l'home, per a què el volem?

Podeu accedir a la carta al següent enllaç Treball digne o cobdícia d'uns pocs?

Vallirana, referent de l'espeleologia

Fa més de cent anys, el 1897, el geòleg, naturista i escriptor mossèn Norbert Font i Segué va explorar espeleològicament el sistema hidrogeològic de la font d'Armena, a Vallirana. Eren els inicis de l'espeleologia catalana.

Anar a fer avencs ha estat, de sempre, habitual entre el jovent excursionista de Vallirana. Als seixanta buscaven l'avi Reiet per saber de forats. Aquest, en el seu traginar amb el remat, per Ardenya, el nostre altiplà càrstic per excel·lència, els utilitzava per baixar-hi el bot i tenir el vi en fresc.

La tradició d'exploració subterrània del Centre Excursionista de Vallirana, la contínua activitat de la seva secció espeleològica S.E. Ordal i la convivència en un entorn càrstic important, amb més de cent cavitats inventariades, va propiciar l'any 2010, de la mà de l'enyorat Jaume Joan, president del CEV, la cessió d'una propietat municipal, on s'ubicà el Centre de Tecnificació i Ensenyament Espeleològic de la Federació Catalana d'Espeleologia, un equipament preparat per fer-hi estades i programar accions formatives teòriques i pràctiques.

Seguint aquesta complicitat, centre/municipi/federació, aquest cap de setmana s'ha obert, a la seu del CEV, al bell mig del carrer Major de Vallirana, el Centre d'Interpretació de l'Espeleologia, un espai únic on descobrir, a través de la realització d'en Víctor Ferrer, especialista fotogràfic i de l'audiovisual sota terra, no només l'aspecte esportiu sinó també el geològic, i el biològic en un recorregut subterrani d'abast mundial.

Potser caldrà, com es va aprovar en un ple el 2010, que l'espeleologia sigui declarat esport d'exhibició en uns propers Jocs Olímpics d'hivern a Barcelona, i que Vallirana en sigui subseu, per acabar la famosa variant.

Mentrestant, desafieu les cues de l'N-340 i arribeu-vos a Vallirana.

Si voleu consultar la carta clickeu al següent enllaç Vallirana, referent de l'espeleologia

SENSE CRITERI A LA CASA DE LA VILA. ANEM PEL PEDREGAR. Opinions dels grups polítics al Viure Vallirana desembre 2014

“Catalunya... senyor!” CARTA PUBLICADA A EL PUNT AVUI

Quan encara estem emocionats pel que vam viure diumenge, el 9-N, la corre ve y dile de Madrid a Catalunya anuncia en primícia que, atenent al senyor Rajoy, la fiscalia de l'Estat presentarà una querella contra el govern català i, en concret, contra el president, la vicepresidenta, el conseller d'Interior i la consellera d'Ensenyament. No ho poden pair, que tot un poble, festivament, hagi estat una vegada més capaç de fer-ho tan bé i en unes condicions de gran pressió; els provoca un estat de xoc que no els permet visualitzar amb coherència el procés en què està immers el poble de Catalunya. Per això quan, des de la plaça de Sant Jaume, es torna a proposar per carta al president espanyol un referèndum acordat, la resposta, un cop més, és enviar-nos els tribunals i activar la fiscalia contra el missatger.

Voler ignorar que el protagonista principal d'aquest procés és un protagonista col·lectiu, el poble de Catalunya, els porta a viure en l'error permanent.

El desafiament del 9-N ha estat possible per la complicitat de tothom: govern, entitats, voluntaris, corresponsals locals d'aquest diari... i votants, milions de votants, tots, els del sí i sí, els del sí i no, els del no i els altres. Senyor Rajoy, tots som Mas, Ortega, Espadaler i Rigau.

“Catalunya... senyor!”

Vallirana (Baix Llobregat)

Podeu seguir la carta al següent enllaç "Catalunya...senyor!"

VALLIRANA, 9N. Sort de l'INSTITUT!!!

Quan vàrem aconseguir, fa més de vint anys, portar l'Institut a Vallirana –havia d’anar en un lloc indeterminat entre el polígon de Can Mascaró (Cervelló) i La Palma- poc ens pensàvem que, a més d’incrementar el nivell de formació i per tant de benestar del nostre jovent, serviria un dia, ara, aquest diumenge 9 de Novembre, com a local de votació per decidir el nostre futur.

I és que ara, amb un Ajuntament de sensibilitat nacional contradictòria, amb una Casa de la Vila que quan qui guarda la clau, recordem-ho, és Esquerra, ha recuperat, desprès de més de vint-i-cinc anys, la bandera espanyola tant a la façana com a la sala de Plens, de dinàmiques locals per afavorir les nostres llibertats nacionals, més aviat poques.

Per això és una sort que no haguem de dependre de la venia de l’Alcaldessa per poder votar a Vallirana .

Aprofitem-ho i diumenge, xino xano cap a l'Institut Vall d’Arús, el nostre. Sí i Sí.

D'Unió i pel sí-sí

Baixant per Muntaner, camí de la feina, mentre rumio aquesta carta, m'atrapa la vicepresidenta Ortega que acompanya la nena a escola. La felicito per la intervenció d'ahir al Parlament, i per la seva responsabilitat en el desplegament del 9-N. Coincidim en la necessitat d'expressar el nostre posicionament militant. El tenim molt clar.

Mireu, per a molts, quan
en les primeres eleccions, el 1977, vàrem decidir militar i triar opció, i ho vàrem fer per Unió, hi havia una qüestió prèvia, no pas menor: que no fos un partit sucursalista. Una característica, sortosament, no pas exclusiva d'UDC.

Per tant, sense oblidar els principis fundacionals, i més enllà de la nostra particularitat com a nació, en la tria del nostre compromís va tenir especial importància unes singularitats que no vàrem saber valorar en altres programes. La visió humanista, el personalisme comunitari, el principi de subsidiarietat, el respecte a la dignitat i llibertat de les persones, i una base econòmica que garantís una justícia social, que ens conduís cap a la superació de les diferències de classe, entre d'altres, van ser raons principals en la nostra elecció.

Ara, en el camí d'avançar cap a aquests ideals, es fa imprescindible normalitzar la nostra personalitat col·lectiva i superar l'actual estatus. Ben segur que amb una solució confederal sobre la base d'independència política, interdependència econòmica i solidaritat fraternal, ja ens en sortiríem, però a l'Estat espanyol, ni els que hi ha, ni els que hi ha hagut, ni els que s'espera, estan per la feina.

Per això des d'Unió, des de la militància activa, des de la recerca permanent i l'exigència diària, és important que el poble participi el 9-N, i deixi clara no tan sols la voluntat d'esdevenir estat, sinó també que només des de la independència d'aquest estat avançarem en la democràcia política, cultural, econòmica i social que propugnem. Ara és l'hora. Sí i sí.

Josep Alemany i Rigol

Vallirana (Baix Llobregat)

SRA. ALCALDESSA, A QUI VOL ENREDAR? (Revista Viure Vallirana octubre 2014)

En la memòria dels Comptes del 2013, passats pel ple de setembre del 2014, l’alcaldessa diu “En només dos anys i mig de gestió s’ha donat la volta i s’ha superat la situació de fallida de l’Ajuntament...” i comenta “que es podrà afrontar una ‘rebaixa’ dels tributs municipals...”. Els sona? Al millor estil del PP d’Extremadura, València i del propi Montoro. 

Al “Viure Vallirana” de juny 2014, sense els comptes aprovats, presumia dels bons resultats de la Liquidació 2013, amb un superàvit, deia, d’1.761.387 €.

A qui vol enganyar? Si s’hagués trobat un Ajuntament en fallida, a dia d’avui estaria en superàvit? De miracles només en fa nostre Senyor i, per delegació, Sant Sebastià. 

Miri, ni tanto ni tan calvo. Es van trobar un Ajuntament al dia. Llevat de factures disconformes, els proveïdors cobraven a 60 dies. Això va quedar provat quan en el llistat de factures pendents de pagament a 31 de desembre de 2011, que l’interventor va enviar a l’Estat, totes les factures eren d’octubre, novembre i desembre de 2011; és a dir, corresponents al seu mandat. I el deute a crèdit era el legalment assumible. 

També amaga informació. No va dir, i ho sabia, perquè ho havia aprovat en els plens de gener i juny 2014, que a 31 de desembre de 2013 s’havien quedat “al calaix” factures pendents de comptabilitzar per valor d’1.558.795,90 €. 

Tampoc va dir que el Balanç Comptable 2013 havia estat negatiu en -818.217,09 €. La crisi no ho posa fàcil, però això no és excusa per atribuir les pròpies limitacions a les actuacions dels altres.

Si a tot això, hi sumem els múltiples errors detectats pel nostre grup en uns comptes presentats fora de termini, tot plegat ens dibuixa un escenari caòtic que no ens permet estar tranquils. Sense variant, sense aparcaments, sense papereres, sense nínxols... Què més pot passar? Per sort, els ciutadans tindran aviat una nova oportunitat d’acabar aquest embolic. 

Josep Alemany

Cap de llista CiU Vallirana

9-N. Mas, tenaç CARTA PUBLICADA A EL PUNT AVUI

Per acomplir objectius, t'has d'arremangar. En el procés cap a la consecució de les nostres llibertats nacionals, el president Mas, sorprenent a molts, però seguint l'estel que la ciutadania enlaira, va iniciar una via de difícil retorn, amb molts entrebancs, com va advertir des del primer moment. “No serà un camí fàcil. Ningú ens regalarà res, se les empescaran totes”, i així ha estat, ja ho sabíem. D'altra banda, les coses no sempre surten a la primera, ni a la segona. Cal respondre amb serenor als afronts, i amb il·lusió, sense defallir, i amb habilitat per superar els obstacles.

Ara, quan la impossibilitat de continuar, si més no per qüestions logístiques, aturava el procés, i obligava a buscar una alternativa, l'enginy del president per driblar l'adversari real, amb una fórmula que permeti votar el 9-N crea recel entre els que fins ara semblava que compartien aquest primer objectiu. L'escenari de consens s'ha esquerdat.

Tot plegat, força contradictori. Però estem de sort, el president Mas ha demostrat que té la tenacitat que li permet no tan sols aguantar els cops, sinó que és capaç d'absorbir l'energia que provoquen i transformar-la en positiu, amb elasticitat per evitar el trencament. I ara estem en aquest escenari, que estic convençut que sabrà gestionar. Un esforç que hem de fer entre tots, tots en serem els beneficiaris. De moment aquest diumenge, dia 19, tots a la plaça de Catalunya, que s'adonin que ara és l'hora. L'hora de ser-hi tots. Sí i Sí.

Podeu seguir la carta al següent enllaç 9-N. Mas, tenaç

Josep Alemany i Rigol

Vallirana

PARC CENTRAL. TAMBÉ DEIXARAN QUE S’ENFONSI COM EL PONT DE SELVA NEGRA?

Matinada de diumenge, festa del Pilar, la pluja m’ha despertat i m’ha vingut al cap el forat que dimarts, quan veníem de la llar d’infants, vaig veure al Parc Central, a tocar dels jocs infantils del davant el casal d’avis. Unes tanques municipals el senyalitzaven. Els ruixats de fa dues setmanes, amb els seus rierols, van acabar de perjudicar la superfície de sauló del parc.

Em llevo, són poc més de les cinc i ja no plou, però agafo aquell paraigües amb punta metàl·lica, per si de cas, i baixo cap el parc. El que em temia.  Aquell forat de prou feines dos pams quadrats que s’havia produït a escassos sis metres d’una reixa interceptora,  ha engolit ves a saber quants  metros cúbics d’aigua, i s’ha fet  gran, més d’un metre de diàmetre i d’una fondària difícil de calcular. A més a més, l’esvoranc  és a tocar de la volta soterrada del cobriment de la riera, perquè aquí hi havia una riera, no ho oblidéssim.

Abans de tornar a casa m’arribo a la comissaria de policia local i els informo de la situació perquè ho facin arribar a l’Ajuntament. També els dic que, per  evitar danys personals, haurien de senyalitzar la vorera del Carrer Major/Sant Antoni i és que baixant he observat que, on van fer l’últim arreglo, algú ja s´hi ha enfonsat.

Al cos de guàrdia, coincidint amb el canvi de torn, hem recordat plegats com va caure el Pont de Selva Negra. L’aigua sempre troba el seu camí, “primero apareció un charco, después se hizo un agujerito que se hizo mayorcito” i, efectivament, es van posar unes tanques i unes cintes perquè ni cotxes, ni vianants hi transitessin. Però i l’aigua? Qui va aturar l’aigua? Ningú, i el forat la va anar engolint, es va anar fent més gran, fins que va entrar en col·lapse . L’escullera de pedra va quedar sense recolzament,  es va ensorrar i les bigues de formigó van caure sobre el llit de la riera.

D’això ja fa tres anys I els veïns de Selva Negra,  Vallirana Parc i Carrer Argentina, n’han estat principalment perjudicats. Ara, a corre cuita, faran un nou pont, tres vegades més car, perquè si un altre vegada el forat es fa “mayorcito”, trigui mes a endur-se’l .

El forat del Parc Central també hi va aparèixer primer “un charco”, la setmana pasada “un agujerito” que s’ha fet “mayorcito”. Deixaran molt temps que l’aigua de les pluges vagi a parar al forat?  Seran capaços aquesta vegada de sanejar tot el volum de terra que s’ha vist perjudicat per la filtració d’aIgua? O simplement taparan el forat superficialment i deixaran que el vici ocult afecti les capes de protecció i, com una úlcera,  acabi rovellant la xapa metàlica del cobriment de la riera i més d’hora que tard aparegui un problema major?

Un cop desvetllat torno al Parc Central, m’arribo també al Parc de la Font del Rector  i acabo a la Rambla de la Sobirania. Algú fa manteniment ara d’aquests espais? Recordeu al Miquel, sempre pendent del Parc Central?  Ara en els tres espais mencionats, igual que en d’altres, les reixes interceptores de l’aigua de pluja estan en força trams obstruïdes, ningú ho neteja i l’aigua campa per on pot, fa rierols, ideals per torçar els turmells i, de tant en tant, fa pèlags (charcos) que sinó ve un “Miquel” hi ho arregla, esdevindran  agujeritos ...  i reset .

Torna a ploure, se m’han fet les set,  me’n torno a casa, m’escalfo llet, sense fer soroll em poso al llit. Avui no sortiré a la carretera  amb bicicleta. Ningú se n’ha adonat, però durant un parell d’hores ha estat com si tornés a fer d’alcalde.

Bon dia Vallirana!!

Josep Alemany i Rigol

Cap de Llista de CiU Vallirana

Vallirana, l’alcaldessa menteix.

(Resposta a la carta de l’alcaldessa a El Punt Avui del 25 de Setembre)

Dimarts, dia 7 d’octubre, l’alcaldessa de Vallirana contesta la meva carta del passat 25 de setembre i atribueix la manca de nínxols a; “una errada en el coneixement dels nínxols disponibles per part de l’empresa que te la concessió del servei”. Fa referència també a; “un informe en el qual es detalla la disponibilitat de 14 nínxols”. Finalment en un exercici de demagògia extrema presumeix que; “fruit de la seva gestió financera es podrà fer front a una nova ampliació del cementiri “.

Acostumada a tenir la última paraula als plens, l’alcaldessa no se n’està de mentir, també en aquesta ocasió, per justificar la seva deixadesa i desconeixement de la sensibilitat de les famílies.

Miri, fets provats:

Primer. L’empresa te la concessió del manteniment, neteja del cementiri i concessió del tanatori. Els nínxols no son la seva responsabilitat, es limiten a ofererir-los d’acord amb un llistat que facilita l’ajuntament. La llista, durant aquests més de tres anys d’alcaldia tripartida, s’ha anat exhaurint, i ara mateix no en poden oferir cap.

Segon. Els 14 nínxols tal i com reconeix l’informe a que fa referència son recuperats, i no estaran disponibles fins que es faci un treball previ de condicionament, exhumacions incloses. Hem consta, que aquesta feina, salvant el corresponent procediment legal començarà els propers dies.

Tercer. El cementiri no s’ha d’ampliar, únicament s’ha d’executar una nova illa de nínxols en algun dels espais disponibles, tal i com van incloure a corre-cuita en la modificació pressupostària de finals de setembre.

Quart. La gestió i previsió d’anteriors legislatures li ha permès arribar fins aquí, tant encantada de la vida. Pensa que algú es creu que si vostè s’hagués trobat amb un ajuntament en fallida a dia d’avui estaria en situació de superàvit?. Gairebé deu anys ens va costar redreçar el desgavell econòmic i social del primer ajuntament comunista&socialista.

Josep Alemany i Rigol

Cap de Llista de CiU Vallirana

VALLIRANA, ARA SENSE NINXOLS !!!

Ja ho advertíem fa uns mesos: Aquest és un Ajuntament amb desídia, mandra, incompetència, o les tres “virtuts” alhora.

Ara, mentre els tres partits del tripartit de govern municipal competien per veure qui aconseguia el “xiringuito” de la Festa Major més llarg, una família de Vallirana no podia enterrar, el dia de Sant Mateu, al seu pare. Al cementiri municipal no hi havia cap nínxol!!!

Com us ho dic !!! Incomprensible oi? S'hi han encantat. Ni els comunistes havien arribat a aquest estat de negligència. No pagaven ni la llum, ho tenien tot deixat, també el cementiri, però van procurar tenir sempre nínxols en reserva, una competència indefugiblement municipal.

L’anterior alcaldia va edificar sis illes, uns 420 nínxols, que ells han anat esgotant, sense preveure’n de nou. Inconcebible.

Per sort, el Joaquín, va poder ser enterrat a Vallirana, una amiga de la família va consentir en anticipar el trasllat de les despulles d’un familiar i cedir el nínxol. Una entesa entre particulars va suplir, en aquesta ocasió, la irresponsabilitat municipal.

Fa tres anys, adduint que no era competència municipal, van permetre que l’Estat s’endugués les perforadores dels túnels de la Variant a un altra obra. Què diran ara? Enterrar als morts és, a més d’una de les obres de misericòrdia, una competència indefugiblement municipal.

Ara faran un projecte a corre cuita, modificaran per setena vegada el pressupost d’enguany , una mostra més de la seva manca de previsió. Intentaran treure-ho a concessió, ho faran complicat i ho pagarem més car.

Si tinguessin una mica de vergonya, plegarien.

EXIGUIM RESPONSABILITATS!!

CARTA OBERTA ALS VALLIRANENCS (MODEL COMERCIAL=MODEL DE POBLE). A propòsit de situar un centre comercial al solar de la Xocolata

Dir que “Els deu mil valliranencs que viuen fora del centre urbà no s’acosten al poble ni per casualitat” és mentida. Una afirmació greu quan qui ho diu és un regidor del govern de l’alcaldessa de Vallirana (Ple Extraordinari 17de Juny del 2014)

Que l’Ajuntament que ara tenim només es passegi per les fires que es fan i desfan els caps de setmana no és excusa per ignorar la realitat d’un poble que viu set dies a la setmana.

Per justificar la seva determinació de situar un centre comercial fora poble, al solar de la desapareguda fàbrica de xocolata, no val a simplificar. Vallirana no és el típic poble dormitori, almenys fins ara.

Des de fa molts anys una progressiva dotació d’equipaments escolars (llars d’infants, primària publica i concertada, Institut de Secundària i Escola d’adults), de salut i benestar (centre d’atenció primària, casal d’avis-centre de dia), esportius (camp, poliesportiu, gimnàs, piscines ...) i d’altres així com el servei de Vallibus i la dotació d’importants bosses d’aparcaments, han afavorit una considerable i diversa oferta comercial.

S’ha de ser obtús per no veure que aquesta oferta comercial supera la que seria pròpia pels cinc mil habitants del casc urbá. És cert també que pot quedar curta pels gairebé quinze mil ciutadans del municipi.

Per això la projecció, fa quatre anys, d’un gran supermercat en un espai central del poble, en el solar del Casino, reunia una sèrie d’avantatges: ampliava l’oferta comercial i l’adaptava a les necessitats de consum del municipi, endreçava aquell àmbit alhora que dotava de recursos a l’entitat per reiniciar una nova etapa amb una programació estable d’activitat sociocultural, proveïa al municipi de nous equipaments i, no menys important, es creava un motor amb noves places d’aparcament, que hagués revolucionat, des de la centralitat, la vitalitat del poble.

La prolongació de la crisi i, vulguem o no, el canvi d’alcaldia, amb valors diferents, ha entrebancat fer l’operació en aquell lloc. .

Ara, aquesta circumstancia i la suma d’interessos, dels propietaris del solar de la Xocolata, del promotor comercial i del municipi, amb masses presses per fer alguna cosa grossa abans d’eleccions, han propiciat, des de la majoria absoluta del govern tripartit municipal (PSC+ICV+ERC), iniciar una modificació puntual del Pla General i fer “un vestit a mida” per permetre la ubicació en aquell indret del mencionat centre comercial.

Tot plegat arriba després d’un seguit de despropòsits de l’actual alcaldia, que s’inicia amb les restriccions d’aparcar al Carrer Major i que ha provocat, és cert, que molts ciutadans/nes han hagut de modificar els seus hàbits de compra i anar fora del municipi per satisfer les seves necessitats habituals, deixant amb un pam de nas a molts botiguers. Això ha anat creant les circumstàncies per fer no tant increïbles les paraules del regidor d’ERC, competent en comerç, al Ple municipal : “deu mill valliranencs no s’acosten al poble ni per casualitat”, i per tant justificar el nou emplaçament comercial .

D’aconseguir el seu objectiu, serà inviable, quan la crisi minvi, recuperar el projecte del Casino i evitar així convertir Vallirana en un poble sense activitat, a l’estil francès. Un model que s’ha demostrat nefast, però que inexplicablement compta amb l’apadrinament de massa responsables politics, entre ells l’actual alcaldia de Vallirana.

Sempre tindrem la necessitat d’anar a fora a buscar quelcom que la nostra dimensió no ens oferirà. I que? Això no és pas dolent. Però no hem de renunciar a viure en un poble on, si ho fem be, tenim l’opció de continuar gaudint del passeig mentre comprem, mirem aparadors i fem un beure a les terrasses-bar que, amb la Variant, un cop eliminat el trànsit de pas, adquiriran el seu autèntic sentit.

Quina pressa tenim ara mateix de condicionar una millor solució a mig termini? Amb la capacitat de compra familiar molt perjudicada per la crisi un nou centre comercial donarà feina, diuen. En el millor dels casos la mateixa que es destruiria en el petit comerç de proximitat que ara tenim.

En un municipi dispers com el nostre, mantenir el poble com a lloc de trobada i intercanvi és principal. Prescindir d’aquesta concepció de poble en que, visquem on visquem, ens el sentim nostre, i reduir el municipi a uns assentaments urbans amb necessitats materials, denota una manca de sensibilitat que ens empobreix com a comunitat i ens treu qualitat de vida.

I perquè això passi, l’únic que cal és que la bona gent no faci res. Per això, cadascú, des del seu lloc a l’Ajuntament, darrera el taulell o com a consumidor, ha d’actuar en conseqüència, per no ser engolits, des de la demagògia oportunista, per modes foranes defensades per qui, abans de marxar, ens vol deixar una herència de terra cremada.

Arremanguem-nos, i no ens deixem endur per la corrent.

Josep Alemany i Rigol

Regidor-Cap de Llista de CiU

Vallirana

El món local, per un país normal (Carta Publicada al Punt Avui))

Vaig saludar molta gent. N'hi havia que feia anys que no ens vèiem. Amb d'altres no ens coneixíem. Tots, uns quants centenars, som o havíem estat electes locals des de 1979 i havíem estat convocats per l'ACM i El Punt Avui sota el lema El món local pel dret a decidir.

Ciutadans que són o havien estat alcaldes o regidors dels municipis de Catalunya van omplir la pista del pavelló de Fontajau, a Girona. No hi érem tots, però n'hi havia de tots els corrents de pensament.

Representants dels diferents moviments ideològics: marxistes, liberals, democratacristians, ecosocialistes, socialdemòcrates. O sigui, totes les concepcions de la política social que es puguin trobar en un país normal eren dissabte a Girona.

En definitiva, molta gent que vol fer política des de la trinxera municipal, cadascú des de la seva opció política, compartint la demanda que els seus conciutadans puguin escollir democràticament en quin marc estatal volen viure.

Només amb l'aplicació d'aquest dret, des de la normalitat, amb un govern i un parlament amb competència per decidir com administrar els recursos, els polítics locals podran, des de la proximitat del carrer, superar els reptes diaris sense perdre temps en viatges al mig d'enlloc.

Sí i Sí.

Aneu directes a la carta al següent enllaç El món local, per un país normal

Model comercial = model de poble (Carta central el Punt Avui)

Vallirana N-340, qüestió d'estat

Seguiu la carta al següent enllaç  Vallirana N-340, qüestió d'estat