Treball digne o cobdícia d'uns pocs?

Guanyar el pa amb la suor del meu front mai m'ha espantat. Per altra banda, als anys vuitanta, vaig agrair que la mecànica robotitzada humanitzés, a la fàbrica, moltes feines com ara la d'omplir i carregar a braços, durant vuit o deu hores, sacs de ciment de cinquanta quilos.

Avui l'aplicació de les noves tecnologies, cada dia més a l'abast, ha anat minvant la necessitat de mà d'obra a les empreses. Per aquestes, incrementar la productivitat i, alhora, ampliar el catàleg, la personalització i la singularitat del producte depèn cada cop més de la seva capacitat de finançament.

Les conseqüències d'aquesta inevitable evolució tecnològica del teixit productiu, que des de la Revolució Industrial havia ocupat la majoria de la població, situa indefectiblement el pes del capital per sobre del treball i ens aboca a un terreny desconegut. Una situació crítica que atempta la supervivència d'una classe mitjana cada dia amb menys capacitat adquisitiva i que posa en escac tot un sistema fonamentat en el consum.

Tenir un jovent més preparat que mai i amb menys possibilitats de trobar feina que mai sí que m'espanta i em preocupa.

Hi ha algú que, per sobre d'interessos particulars, polítics o corporatius, estigui compromès a repensar i reconduir aquesta situació?

Només una sortida positiva, potser en la línia de garantir que una part important dels beneficis de la nova economia tecnològica es destini a l'economia social, garantiria la creació de noves ocupacions, per altra banda necessàries, i ens estalviaria acabar en un nou règim de repartiment de la misèria i consolidar un món on la cobdícia d'uns pocs s'imposi a l'aspiració d'un treball digne.

Si el progrés no ha de servir per a l'home, per a què el volem?

Podeu accedir a la carta al següent enllaç Treball digne o cobdícia d'uns pocs?