Avui, 10 de Juny, el mateix dia que estem convocats al que serà l’últim ple d’aquesta legislatura i d’una etapa política personalment molt intensa, es compleixen 28 anys de la victòria electoral que va significar per primera vegada que CiU accedís, amb majoria absoluta, a l’alcaldia de Vallirana.
La realitat dels actuals resultats electorals, on CiU ha reculat fins els dos regidors que va obtenir l’any 1979 (ara 2 sobre 17, aleshores 2 sobre 11) , no ens hauria d’impedir fer una reflexió serena del que va representar per Vallirana aquell canvi.
Molts no hi eren, d’altres han perdut memòria, però després de vuit anys d’alcaldia comunista, primer com a PSUC, desprès com a PCC, la situació de la Vallirana del 1987 era, per dir-ho d’alguna manera, de pànic.
Un cop trencat, a mitja legislatura, el primer pacte de progrés, la manera de fer dels nostres comunistes, diferent al tarannà dels que hi havia a Molins de Rei o Sant Feliu, va dur al poble cap a una degeneració de la convivència i a un deteriorament de l’administració que va necessitar d’un parell de legislatures per a reconduir la situació.
A diferencia del 1979 on, al igual que ha succeït ara, no em van deixar formar part de la candidatura de CiU, el 1983 era tal l’"acolloniment" general, que ningú em va posar resistència quan vaig proposar-me com a candidat. Diferent va ser el 1987 on, després d’una efectiva tasca d’oposició, s’ensumava el canvi, i van intentar de nou apartar-me, “amb tu al capdavant no guanyarem mai a Vallirana” deien.
En qualsevol cas del 1987 al 2011 han estat sis legislatures, vint-i-quatre anys d’alcaldia amb un balanç, algú ho ha de dir, increïble. La transformació, no només pel que fa al redreçament urbanístic, sinó també per la successiva dotació d’equipaments escolars, socials, culturals i esportius i la resolució de dèficits de serveis com l’aigua l l’enllumenat, la recuperació del projecte de la variant, però sobretot la reconducció del clima social i humà, van ser clau per esdevenir model més enllà de la comarca. Ho sento, jo no tinc padrins.
Els resultats d’aquest 24 de maig últim són la conseqüència del que va succeir el 2011. Ara gairebé tota la bona gent que fa quatre anys va seguir fent confiança a la candidatura que jo mateix encapçalava, en sentir-se traïda pels que aleshores d’amagat i inconfessablement van boicotejar, afavorint el vot en blanc (uns tres-cents), la candidatura de CiU, provocant la pèrdua de les eleccions per 36 vots, ara aquesta gent, més de mil, s’han assegurat, votant a contracor als socialistes, que de cap manera els homes de palla apadrinats pels boicotejadors del 2011 tinguessin cap opció, ni pactant, de tocar poder.
Tot plegat m’omple d’esperança i demostra que si be el caciquisme, quan agafa al poble despistat, et pot fer perdre unes eleccions, són incapaços, per la seva dimensió, de guanyar-les. I van tenir sort que gairebé la meitat de la gent que encara els va votar, uns no estaven al “loro” i d’altres són tant bona gent que no van gosar considerar d’altres opcions.
Fa vint-i-vuit anys un canvi a l’alcaldia va propiciar un avanç important en la qualitat de vida dels valliranencs. El canvi a l’alcaldia de fa quatre anys ha significat, malgrat l’excel·lent resultat electoral, argumentat més amunt, una pèrdua successiva d’aquesta qualitat, molt ben dissimulada pel marketing municipal i la escassa competència política que emana dels que primerament han procurat, amb força èxit, pels seus interessos patrimonials.
Va ser un 1987 molt productiu, sis dies després, el 16 de Juny, naixia el Pere, i la felicitat fou completa.
Dissabte, 13 de Juny, aniré a l’acte de constitució del nou Ajuntament. Aquesta vegada, com el 1979, tampoc estaré entre els electes, només espectador, d’una representació amb figurants, alguns d’ells, força coneguts. Ho resistiré.
Endavant Vallirana i Visca Catalunya Lliure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.