In itinere cap a la feina m’he creuat amb molta gent, a Vallirana, a Sant Cugat i finalment a Barcelona. La gent era la mateixa que a la Diada, però la escenografia era diferent.
Tothom anava per feina, havíem deixat l’armament simbòlic a casa, també la lírica, només un cop a a la cafeteria, amb en Gerard i la Remei, els cafeters, espontàniament intercanviem l’alegre experiència viscuda el dia abans, cadascú en el seu tram de la Via Catalana, a l’Ebre, a l’Ordal... Fantàstic, espectacular, indiscutible, una passada, eren les expressions per qualificar l’èxit de la iniciativa de l’ANC.
Ja som l’endemà d’un altre Onze de Setembre, i com el del 1714, el país, la gent, fa el que ha de fer, obrir la botiga, engegar les màquines, donar classe, arrencar la furgoneta ..., també dissortadament molts des de l’atur, mataran les hores ara sense ni la possibilitat de veure com avancen les obres d’aquella variant de carretera tants cops iniciada i mai acabada.
Però mes enllà de l’escenografia, la funció va per dins. La pressa de consciència nacional, gràcies a entitats com Òmnium i l’ANC, ha pres una dimensió popular que mantindrà latent el sentiment que ens ha de conduir cap on els catalans vulguem anar.
Aquest cop no ens prendran les claus de la ciutat, ni la bandera, que oficialment des de el dret de conquesta ja tenen. Només hi tenim a guanyar. Fem Via !!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.