“Quiero que vivamos juntos como siempre”, ha sentenciat Rajoy al Senat. O sigui com sempre: lo tuyo sera mio i lo mio tuyo no. Per això no vol ni diàleg sobre la consulta, ni modificar la constitució, ni tant sols cap pacte financer.
Mentrestant, continuen les agressions lingüístiques, l’espoli fiscal, la discriminació en inversions, els menyspreus a la nostra dignitat. Estem atrapats, i amb una Generalitat -no ens enganyem- cada dia més captiva i sense marge de maniobra.
Amb l’entrada del PP al govern de l’estat a finals del 2011, el conseller Mas-Colell va expressar: "Nomes desitjo que aquests siguin seriosos i compleixin allò a què es comprometin”. Però ni això, sinó un incompliment rere. Les farmàcies tanquen perquè l'Estat fa el ronsa amb els diners del Fons de Liquiditat Autonòmic compromesos i que garantien poder pagar els proveïdors.
Des de el seu statu quo, ells, els uns i els altres, en aquest tema van avinguts, no faran res, i ja els va bé. "Como siempre". I nosaltres, en estat d’emergència.
Hem de canviar tendències al més aviat possible. Sense evolució a la vista, des de la moderació hem d'aconseguir tenir la competència i retenir recursos que ens ajudin a reconduir aquesta situació de degradació socioeconòmica. Trobar democràticament la manera de ser reconeguts internacionalment és ara ja una urgència, no només per mantenir la cohesió com a poble sinó la supervivència, el dia a dia de les famíles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.