Amb aquesta exclamació, en Josep Antoni Duran i Lleida tancava el paràgraf de la seva carta setmanal en què feia una crida a la necessària centralitat de CiU, i alertava de l'estratègia d'ERC de voler ser alternativa a la coalició nacionalista, alhora que no entenia l'actitud dels republicans al Congrés dels Diputats defensant l'indefensable règim chavista a Veneçuela.
Des de la política local, molts hem estat, al llarg dels anys, testimonis no només dels intents, legítims, dels dirigents d'ERC d'aconseguir l'espai de CiU, sinó també de com moltes de les seves assembles locals anaven sent ocupades per alguns dels antics militants marxistes leninistes que, en el seu moment, es van oposar fins i tot a l'eurocomunisme del PSUC, ara englobat en ICV. Vet aquí una explicació.
Paradoxes de la vida, uns que a finals dels vuitanta encara s'oposaven a conservar els camins i les fonts, van passar del roig al verd. D'altres que amagaven davant les seves bases el fet diferencial català han fet el pas del roig a l'estelada.
Benvinguts uns i altres a la sostenibilitat ambiental i al camí cap a les llibertats nacionals. Sí, sí. Però, com diu en Duran, no siguem beneits!
Per veure la carta clickeu a No siguem beneits!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.