No siguem beneits! (carta publicada al Punt Avui el 19 de març)

Amb aquesta exclamació, en Josep Antoni Duran i Lleida tancava el paràgraf de la seva carta setmanal en què feia una crida a la necessària centralitat de CiU, i alertava de l'estratègia d'ERC de voler ser alternativa a la coalició nacionalista, alhora que no entenia l'actitud dels republicans al Congrés dels Diputats defensant l'indefensable règim chavista a Veneçuela.

Des de la política local, molts hem estat, al llarg dels anys, testimonis no només dels intents, legítims, dels dirigents d'ERC d'aconseguir l'espai de CiU, sinó també de com moltes de les seves assembles locals anaven sent ocupades per alguns dels antics militants marxistes leninistes que, en el seu moment, es van oposar fins i tot a l'eurocomunisme del PSUC, ara englobat en ICV. Vet aquí una explicació.

Paradoxes de la vida, uns que a finals dels vuitanta encara s'oposaven a conservar els camins i les fonts, van passar del roig al verd. D'altres que amagaven davant les seves bases el fet diferencial català han fet el pas del roig a l'estelada.

Benvinguts uns i altres a la sostenibilitat ambiental i al camí cap a les llibertats nacionals. Sí, sí. Però, com diu en Duran, no siguem beneits!

Per veure la carta clickeu a No siguem beneits!

VALLIRANA N-340, COINCIDÈNCIA.

A la carta “Més lent que el TAV a Catalunya?”, (10/03/2014) en Bonaventura Bosch de Sant Joan Despí, aprofitava que ”per enèsima vegada es torna a remoure el tema”, i feia referència als greuges en infraestructures que patim a Catalunya per part dels diferents governs de l’estat, destacant les tres dècades d’incompliments de les obres de la variant de la N-340 al seu pas per Vallirana.

Coincidia amb Josep A. Duran Lleida, que en l’últim “debate del estado de la nación” va citar expressament “la famosíssima Variante de Vallirana” quant enunciava el dèficit històric d’inversions de l’Estat a Catalunya.

I és que per en Bosch, com a usuari de l’única carretera, lliure de peatge, que per l’Ordal comunica la regió metropolitana amb el Penedès, i també per en Duran Lleida, que, com a president del grup parlamentari de CiU em va dir no fa pas tant, “aquesta carretera teva l’hem salvada set o vuit vegades”, aquest retard no és un cas qualsevol, la variant de Vallirana és una vergonya d’estat !!.

Però Vallirana no es un cas aïllat, als sempre referencials del corredor mediterrani, accessos al port, desdoblament N-II, etc. n’hi hem d’afegir d’altres, com el baixador de Renfe de Premià de Mar, versió ferroviària amb més de vint anys d’incompliments a pesar de disposar de projectes pressupostats, la famosa “partida Sánchez Llibre”, que el diputat del Maresme, aconsegueix, amb tenacitat, introduir cada any en els comptes de l’estat.

Bosch, Duran, Sánchez, companys, sortirem del túnel, ens en sortirem. Sí, Sí.

Glòries: què se n'ha fet del costat Besòs? Carta Publicada a El Periódico

CONSULTEU LA CARTA CLICKANT AQUÍ

VALLIRANA ESTELADA. Carta publicada al Punt Avui avui dilluns 3 de febrer del 2014.

Si torneu del Penedès cap a Barcelona i esteu d’humor, o no us ve d’una hora, per triar el camí natural, la N-340 per l’Ordal, al passar per Vallirana, mentre feu cua, un cop passat el revolt de la piscina olímpica, davant vostre veureu els penya-segats que s’enlairen sobre el Carrer Major i que des de fa uns quants dies llueixen una gran bandera estelada.

Al no disposar d’un castell que presideixi la població, els penya-segats son un bon patrimoni natural i element d’identitat. Una llàstima que l’actual ajuntament no hagi estat capaç de mantenir la il·luminació monumental que s’encenia cada cap de setmana i que ara, amb la instal·lació de la gran estelada, fruit de la col·laboració entre membres de l’ANC de Vallirana i escaladors del centre excursionista, ens permetria també de nit, fer gala de la nostra justa reivindicació nacional.

Endavant Vallirana i Visca Catalunya Lliure!! Si.Si.

Llufa a l'alcaldessa. Article publicat a la revista L'Opinio del Baix Llobregat.

SOBIRANIA A CARRER OBERT, UNA NOVA DIMENSIÓ. Carta publicada a EL PUNT AVUI el dimecres 15 de Gener del 1014

“Ah!, està bé”, ens deia molta gent aquí Vallirana quan els hi acabaves d’explicar l’ús que es faria de la seva signatura: primer fas una petició al Parlament perquè faci tot el possible per poder celebrar la consulta i, si l’Estat no ho permet, que aquesta petició sigui un vot favorable per declarar la independència.

La veritat és que els integrants de les meses de recollida de signatures, organitzada aquest cap de setmana per l’ANC, no ens hem avorrit; si et torbaves, ja es feia cua.

A més, la campanya a carrer obert ha significat una bona manera de contactar amb una dimensió desconeguda, amb ambients i famílies més enllà dels cercles més habituals del catalanisme.

N’hi havia que venien exprés a buscar la paradeta, però la gran majoria era gent que passava per allà perquè anava a comprar, al camp de futbol, a correus, i el diumenge a missa, a passejar ... Uns s’acostaven, d’altres (no tants) miraven cap un altra banda. Uns acceptaven que els expliquessis què hi fèiem allà, i d’aquests, la majoria demanava omplir la instància i, a més a més, donava voluntàriament un euro -si, si, un euro- per finançar la campanya. Els altres, amb educació, feien un gest com de disculpa i declinaven l'oferiment d’informació i, uns quants, quan acceptaven parlar-ne, treien l’argumentari de la por. Només un va marxar renegant de la pàtria, l’excepció que confirmaria la regla.

En qualsevol cas, després de mig segle d’activitat vinculada al país, tinc la percepció de la gran evolució i transversalitat de l’actual moviment sobiranista que entre tots encara hem d’anar eixamplant si volem garantir un final feliç. Sí i Sí.

DISSABTE I DIUMENGE, A VALLIRANA, VOTA PER LA INDEPENDENCIA

Aquest cap de setmana, dies 11 i 12 de gener, l’Assemblea Nacional Catalana ha organitzat la PRIMERA RECOLLIDA MASSIVA DE SIGNATURES PER LA INDEPENDÈNCIA.


L’ANC de Vallirana te previst parar tres meses, el dissabte al Carrer Major/Llimes, al Carrer Major /C. Riera i als accessos Aparcament Parc Central. El diumenge la mesa del Carrer Major/Llimes es situarà al Carrer Església. No obstant continuarà la recollida de cada dijous al Centre Excursionista de Vallirana.

Aquesta acció permet exercir el nostre DRET DE PETICIÓ, reconegut en l’Art. 29 de la Constitució, l’Art. 29.5 de l’Estatut, la Llei Orgànica 4/2001 i l’Art. 60 del Reglament del Parlament de Catalunya.


Amb aquesta signatura es demana al Parlament de Catalunya que dugui a terme totes les iniciatives per poder celebrar una consulta vinculant sobre la independència i, en el cas que l’Estat no ho permeti, s’insta als representants electes del Poble de Catalunya que DECLARIN LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA, d’acord amb el dret internacional.


SI ENCARA NO HO HAS FET , T’ESPEREM. TOT PLEGAT DEPÈN DE CADASCÚ !!!

El López Picó, Sí, Sí. Carta Publicada a El Punt Avui divendres 20 de desembre del 2013

Enguany tocava convocar la trenta-vuitena edició del premi de poesia catalana Josep M. López Picó, instaurat per l'Ajuntament de Vallirana en la predemocràcia local.

El premi, de gran prestigi, i participació sovint centenària, tenia el patrocini de Caixa Penedès. La desaparició enguany de la que va ser la primera caixa dels pobles a tocar de l'Ordal pot haver influït en l'oblit. Ignorem si al banc que n'ha ocupat el lloc se li ha donat l'oportunitat de continuar apadrinant el certamen literari; en qualsevol cas, en el relleu, per desídia municipal o per gasiveria bancària, la cultura ja hi ha perdut.

Esperem que tot plegat sigui un impasse i que el prestigi del López Picó torni al calendari literari i les futures edicions de les obres guanyadores, un dels al·licients del premi, acompanyin els llibres d'en Francesc Garriga, d'en Manel Forcano i d'altres fins ara guanyadors.

No s'entendria que allò de bo que la transició democràtica va ajudar a néixer s'acabés, ara, amb la transició nacional. Sí, sí.

Podeu anar directament a la carta El López Picó, sí, sí.

Involució local. Carta publicada al diari Ara el diumenge 22 de desembre

JO JA HE VOTAT, I TU?. ACOSTA'T AL CENTRE EXCURSIONISTA DE VALLIRANA

Aquest dijous, el mateix dia que totes les forces polítiques catalanes favorables al dret a decidir s’han posat d’acord amb la pregunta i la data de la consulta, complementaria i paral·lelament, jo ja he votat.

Efectivament, he dipositat en una urna de l’ANC de Vallirana, al local del Centre Excursionista de Vallirana, una petició degudament signada, d’acord amb els drets reconeguts en l’Art. 29 de la Constitució, l’art. 29.5è de l’Estatut, la Llei Orgànica 4/2001 i amb l’Art. 60 del Reglament del Parlament de Catalunya, en la que exercint el meu Dret Fonamental de Petició:

1. Demano al Parlament que dugui a terme totes les iniciatives per poder celebrar una consulta vinculant, en la que es pregunti als ciutadans si volen o no que Catalunya esdevingui un estat independent.

2. En el cas que l’Estat espanyol no permeti la celebració de la consulta, vull que aquesta PETICIO sigui una manifestació lliure de la meva voluntat favorable (“VOT”) perquè els representants electes del Poble de Catalunya DECLARIN LA INDEPENDENCIA DE CATALUNYA, d’acord amb el dret internacional.

L’ANC es fa dipositaria de les peticions i la farà arribar al Parlament de Catalunya i/o als organismes, institucions i/o tribunals internacionals, i/o als representants electes del Poble de Catalunya.

L’acord d’avui, dijous 12 de Desembre del 2013, es històric, una victòria. Nosaltres podem de moment reforçar amb la signatura personal de la Petició tot aquest procés. Anem-hi tots, cada dijous a Centre Excursionista de Vallirana. Si, SI.

Sí, sí, Catalunya se'n va. Carta publicada a el Punt Avui del divendres 14 de desembre del 2013

Ho han fet molt bé. S'han posat d'acord i han assegurat el primer “sí”, el que posarà en evidència el més important: que els catalans volem democràticament aconseguir un canvi de l'statu quo. Alhora ens donem un any per treballar la millor resposta a la segona pregunta, també important per concretar el model més adient. Mentrestant des de Castella, els uns i els altres, sorpresos per l'acord entre les diferents forces polítiques catalanes favorables al dret a decidir, ja han començat a desvariar, segons el guió previsible: tancant files al·legant lleis i constitucions, i ignorants davant l'exercici democràtic d'un poble que, cansat de rebre, se'n va.

Són a temps, però, de canviar d'actitud, perquè un cop fora, de tu a tu, encetem vies de necessària i fraternal col·laboració.

Vallirana (Baix Llobregat)

Accediu directament a la carta

Participació en el Debat sobre infraestructures coorganitzat per Alcaldes.eu i El Punt Avui

Us passo els enllaços a les publicacions a El Punt Avui sobre el debat d'infraestructures coorganitzat per Alcaldes.eu i el mateix diari en el que vaig tenir el plaer de participar activament.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/697269-i-mala-fe.html

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/697116-lobra-publica-la-faran-els-privats.html

 

Sentència del 'Prestige'. Carta Publicada a la Vanguardia avui dimarts 19 de novembre

La sentència previsible de l'Audiència d'A Coruña pel chapapote del Prestige és el resultat del judici d'una responsabilitat jurídica, sempre posterior als danys i, per tant, vista des de l'ètica conseqüencialista. I des d'aquesta lògica arriba on arriba: no n'identifica els responsables. Més enllà de la decepció per aquests tipus de resolucions, que no dubto que estan emparades en el dret, em preocupa la manca creixent entre les empreses i administracions -massa ocupades a salvar legalitats- d'una ètica deontològica, d'una responsabilitat moral de les persones, cadascuna des de la feina que tingui encomanada, que cuidi, i pateixi, perquè les seves accions o inaccions no puguin representar un risc. En cada cas algú ha de portar el barret de responsable.

Quan cau un aiguat, un responsable moral no pot continuar dormint perquè tingui tots els informes tècnics i legals que l'eximirien de qualsevol compromís. S'ha d'assegurar, a més, que la piràmide de responsabilitats ha estat activada en tots els nivells i que els embornals funcionaran. 

Si aquests embornals no engoleixen, ha de vetllar perquè s'activin solucions de desguàs alternatiu. Si no, s'enfonsen ponts i correm-hi tots.

Podeu anar a la publicació clickant a Sentència del 'Prestige'

COM SEMPRE? NO (Carta publicada a La Vanguardia el dissabte, 9 de Novembre 2013)

“Quiero que vivamos juntos como siempre”, ha sentenciat Rajoy al Senat. O sigui com sempre: lo tuyo sera mio i lo mio tuyo no. Per això no vol ni diàleg sobre la consulta, ni modificar la constitució, ni tant sols cap pacte financer.

Mentrestant, continuen les agressions lingüístiques, l’espoli fiscal, la discriminació en inversions, els menyspreus a la nostra dignitat. Estem atrapats, i amb una Generalitat -no ens enganyem- cada dia més captiva i sense marge de maniobra.

Amb l’entrada del PP al govern de l’estat a finals del 2011, el conseller Mas-Colell va expressar: "Nomes desitjo que aquests siguin seriosos i compleixin allò a què es comprometin”. Però ni això, sinó un incompliment rere. Les farmàcies tanquen perquè l'Estat fa el ronsa amb els diners del Fons de Liquiditat Autonòmic compromesos i que garantien poder pagar els proveïdors.

Des de el seu statu quo, ells, els uns i els altres, en aquest tema van avinguts, no faran res, i ja els va bé. "Como siempre". I nosaltres, en estat d’emergència.

Hem de canviar tendències al més aviat possible. Sense evolució a la vista, des de la moderació hem d'aconseguir tenir la competència i retenir recursos que ens ajudin a reconduir aquesta situació de degradació socioeconòmica. Trobar democràticament la manera de ser reconeguts internacionalment és ara ja una urgència, no només per mantenir la cohesió com a poble sinó la supervivència, el dia a dia de les famíles.

ORDENANCES ENGANYIFES I CRÈDIT COM A DESPESA ORDINÀRIA. PLE EXTRAORDINARI DE VALLIRANA

Amb l’objectiu principal d’aprovar la modificació de diferents ordenances fiscals, es va celebrar un Ple extraordinari aquest dijous 7 de Novembre.

Tot plegat força enredat. Com a cosa principal deixen sense efecte pel 2014 la bonificació del 2% que gaudien els rebuts de l’Impost de Bens Immobles que feien el pagament mitjançant domiciliació bancària. És a dir, si en el seu dia varem accedir a la domiciliació engrescats, en part, per la bonificació, ara ens la treuen. D’entrada ens costarà un 2% més.

La proposta es va aprovar amb els vots favorables del govern tripartit de Vallirana (PSC, ICV i ERC) i del PP. El grup de CiU va votar-hi en contra en considerar que es trenca el compromís adquirit amb la ciutadania en el seu moment.

Això si, els majors ingressos percebuts per aquest concepte, diuen, es destinaran a incentivar la creació directa de llocs de treball .......?

Com a punt d’urgència van aprovar una operació d’endeutament, adherint-se al decret del govern de mesures contra la morositat de les administracions. L’operació representa un major endeutament (2 Milions d’euros) per finançar, això es el mes greu, despesa ordinària. Durant els mandats anteriors els crèdits eren sempre per finançar inversions.

A més a més, l’operació és a 10 anys, dels quals els 2 primers són de carència. Vaja, que ja ho pagarà un altre Ajuntament. Déu n'hi do !

Pitis...?, mutis (Carta Publicada a el Punt Avui aquest diumenge 27 d'octubre del 2013)

A principis del 2000 era a Madrid per allò de “cómo esta lo mío”, havia aconseguit una segona entrevista per l'endemà al ministeri, volia aprofitar per veure com era l'urbanisme de la perifèria de la capital i vaig agafar l'L7 del gran metro direcció nord-oest fins a l'última estació: Pitis...? Només jo vaig arribar a Pitis. Res, no es veia ningú, un metro al mig d'enlloc!, cap construcció en uns carrers sense estrenar. A tocar de l'M-40, per qui vulgui anar-hi en cotxe. Al fons, gairebé a l'infinit, com quan des de l'Ordal veiem Montserrat, s'entreveien unes torres, les Kio i Bankia de la Castellana, com sentinelles a l'expectativa d'unes plusvàlues que no maduraven.

No hi he tornat, però sé per algú que sí que hi ha anat, que tretze anys després encara no hi viu ningú i que els esbarzers estan reconquistant aquell espai. Malgrat això, el metro continua visitant a tota hora aquell desert, una realitat de l'Espanya castellana exemplificada en una no-realitat: Pitis...?

L'AVE sense viatgers, aeroports sense avions, autopistes radials sense cotxes, zones residencials sense cases, fantasmades! Quants Pitis estem pagant entre tots? Quants mutis fan els uns i els altres per no aixecar gaire la llebre i anar avançant infraestructures que potser mai necessitaran i negant, des de fa dècades, necessitats reals com ara el corredor mediterrani, el desdoblaments de l'N-340 i l'N-2, els accessos al port, etc. No sé quin serà el desenllaç de la situació catalana, però el que sí que sé és que no vull tornar a Pitis fent temps perquè em donin un compromís que després no compleixen.

Per a visitar la carta publicada a el Punt Avui clickeu a Pitis...?, mutis

Caixa Penedès, gràcies.

Pel Pilar, cent anys després de la seva fundació, va desaparèixer la marca Caixa Penedès, la gestió bancària s’ha integrat en un grup bancari català, de moment, i una fundació social prendrà el relleu de la seva obra social, diuen.

Amb l’abscència de la caixa de Vilafranca s’acaba amb una tradició d’estalvi sorgida del territori, al qual revertia els seus beneficis dinamitzant la seva economia i patrocinant diferents necessitats socials i també culturals, objectiu principal per la que van ser creades les caixes.

De moment s’ha desendollat aquella energia que, mentre el poble dormia, anava omplint de monedes la guardiola de neó situada al terrat de l’oficina del Carrer Major i les primeres conseqüències ja han arribat: s’ha tancat el casal d’avis i enguany l’Ajuntament, després de gairebé quaranta anys, no ha convocat el premi de poesia Josep Maria Lopez Picó, patrocinat de sempre per la que va ser la primera caixa local.

Més enllà de la pocavergonya d’alguns alts dirigents, vull agrair com a valliranenc, la sort d’haver comptat amb la implicació de la gent, directors, delegats, caps i empleats de Caixa Penedès, alhora de tirar endavant iniciatives en favor del benestar i progrés de la ciutadania, complicitat que no trobàvem enlloc més. "Fue bonito mientras duró".Gràcies. Hem de trobar un nou model substitutiu, aviat.

MENTALITAT COMPTABLE I MANDRA. (Escrit publicat al nº 47 del informatiu Viure Vallirana d’Octubre 2013)

Tres histories per no adormir-se (1):

LLARS D’INFANTS : En plena crisi van apujar substancialment les quotes; en conseqüència descens de matrícules i tancament del QUI-QUI-RIQUIC.

Enguany, indiferents a la realitat social, sense cap voluntat de millorar la matriculació, d’una manera barroera i insensible com va quedar demostrat en el ple de setembre, i amb criteris interessats, han despatxat set treballadores, entre mestres i auxiliars; les amortitzen, diuen, com si fossin màquines. De res valen els sis, dotze o vint anys en que els hem confiat els nostres fills. En sentirem a parlar.

EL LLEDONER DEL PARC : Ens assabentem que, amb les obres d’ampliació del gimnàs, pensen tallar el lledoner que hi ha entre la piscina i el parc. Recordem a l’alcaldia que el projecte que varem aprovar tenia la premissa de mantenir l’arbre, per això l’obra reculava per deixar superfície suficient a les arrels..

L’endemà, sense resposta, amb el tècnic de medi ambient de baixa, amb nocturnitat i traïdoria el lledoner ja és a terra fet a trossos. L’obra els sortirà més barata.

PONT SELVA NEGRA : La mandra municipal a l’hora de recuperar la circulació pel pont sobre la riera de Campderros, ensorrat ja fa divuit mesos, va produir un important col·lapse alhora d’evacuar les famílies afectades pel incendi del Juliol.

Una desídia que arrenca quan s’incompleix el compromís de mantenir netes les reixes i embornals i que continua al deixar que l’aigua s’acumulés al costat del parc infantil i s’anés creant una piscina de filtració darrera el mur d’escullera.

I la seva negligència va a més quan es limiten a precintar el pas de vehicles amb cinta policial sense barrar provisionalment el pas de l’aigua amb maons i ciment ràpid, com hem fet en tantes ocasions, produint-se indefectiblement la inestabilitat i esfondrament de l’escullera.

INCAPAÇOS de reaccionar davant els imponderables, el canvi, com ho demostren aquests tres casos, esta resultant molt perjudicial per al benestar dels valliranencs, que ja demanen el xiulet final.

VALLIRANA, AL SENAT. Carta publicada a La Vanguardia de dissabte, 12 d’Octubre 2013

Cada dia, al aixecar la persiana, ho té al seu davant: la imatge d’un paisatge estripat des de fa ben bé deu anys per les màquines que preparaven la boca oest del túnel de la variant de la N-340 al seu pas per Vallirana. És la visió d’una degradació del territori que ha esdevingut crònica sobretot des de fa dos anys, quan, encara amb el govern de Zapatero, les màquines que esperaven en va la sortida de la tuneladora i havien de suavitzar l’impacte de la ferida oberta a la muntanya van abandonar per tercera vegada les obres, en aquesta ocasió amb l’excusa de la crisi.

Per això no ha d’estranyar que davant del president Rajoy, al ple del senat, el senador Josep Lluís Cleries exposés el cas concret de Vallirana, que coneix i pateix des de fa un quart de segle, per criticar l’incompliment de l’Estat amb Catalunya.

Llàstima que el president espanyol, en la seva línia, es posés a la defensiva volent fer creure les bondats del govern de l’Estat amb Catalunya i negant l’evidencia.
Gràcies, company, sortirem del túnel. Ens en sortirem!!!

La setmana dels tres dijous (Carta Publicada a El Punt Avui)

A mesura que la qüestió de la sobirania de Catalunya va adquirint, pel suport popular, una dimensió possibilista, apareixen especialistes, professors i estudiosos que, des d'una visió pragmàtica, ens expliquen l'escassa viabilitat d'una Catalunya independent. En no poder, més enllà de l'atzucac circumstancial inicial, defensar arguments econòmics, l'única conclusió que acaben esgrimint es que només des del pacte amb Espanya ens en sortiríem.

Descartada, per evident, qualsevol possibilitat de separació amistosa, segons el parer d'aquests entesos, estaríem atrapats fins que, des de les Castelles, un dia, de bon rotllo, ens proposin, per exemple, una via confederal i renunciïn a l'actual espoli fiscal. Però, és realista aquesta esperança, quan ara ni es molesten a enredar-nos via pressupostos i s'afanyen a transmetre que tenen la paella pel mànec i son els amos del nostre destí? Benvingut el pragmatisme als debats, però, si us plau, necessitem solucions, no esperar la setmana dels tres dijous.

Us deixo l'enllaç a la carta La setmana dels tres dijous