El catedràtic de dret constitucional F. de Carreras, partidari del dret a saber, en contraposició al dret a decidir, qualifica de “visió provinciana” considerar el mètode del flux monetari, o sigui, la despesa localitzada al territori, per calcular les balances fiscals que es fa des de Catalunya. Sosté que és més realista el mètode del flux de beneficis, que considera, a més, el rendiment econòmic derivat de la despesa. Per desfer el “mite” posa l'exemple del TAV entre Madrid i Barcelona i justifica que la inversió estatal s'ha de calcular “en funció de l'aprofitament econòmic que la línia dóna en tot el seu recorregut”. Més enllà del mètode emprat, que en qualsevol dels casos surt deficitari per a Catalunya, l'exemple aportat obre un altre debat: per quins set sous tenim necessitat els catalans, i altres, de desplaçar-nos, sobretot a Madrid, com admet F. de Carreras?
Existeix un pecat original que ens porta fins al 1561 quan Felipe II va establir, sense cap criteri econòmic, les corts reials en un lloc aïllat enmig de la Meseta, però això sí, amb bona caça, en lloc de triar una opció més lògica i natural com Sevilla, en aquella època important centre econòmic i multicultural, des d'on es controlava el comerç i la navegació amb les Amèriques. I així des de fa gairebé cinc segles, invertint per minimitzar el sobrecost i la dependència d'una capital artificial. Entre tots els hem fet una gran metròpoli, on, per cert, es menja molt bé. Fins quan hem de continuar pagant aquest despropòsit? Fins quan haurem d'anar a Madrid a buscar la carretera del meu poble?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.