Passats un parell d’anys, en Toni encara no se’n sap avenir, no perdona l’acció o omissió d’alguns prohoms locals en les passades eleccions municipals, se’l nota indignat i esperant unes explicacions que a hores d’ara ja no arribaran.
A més a més, noto que, des de la seva empatia, es posa al meu lloc i li sap greu. Te el dubte, tothom els te, de si els referits s’han adonat del seu “error”, de si seran generosos i s’avindran a desfer-lo
Per la part que em toca, l’animo, engrescat com estic avui per avui, a plantar cara i a tornar-hi per poc que la ciutadania vulgui.
Mentrestant, l’actual alcaldia esta mostrant la seva cara més arribista, el poder pel poder sense ni idees, ni criteris i poques ganes de treballar. Però també alerta!!! “Els trepes depredadors” estan a l’aguait i podria ser pitjor el remei que la malaltia.
(1) Aquell vespre, fa uns tres anys, va venir a presentar el seu llibre de memòries el M. H. Jordi Pujol. Desprès de la seva xerrada va començar la desfilada d’amics, coneguts i simpatitzants que maldaven per acostar-s’hi. En Josep em va obrir el camí i el M. H. em va reconèixer de seguida i, donant fe, una vegada més, de la seva extraordinària memòria em va preguntar a on escrivia actualment, que recordava els meus articles publicats a la revista “Destino” (anys 60!). Per abreviar, vaig comentar-li que trobava al President Artur Mas molt més serè, més centrat i dominant molt bé la situació (i em refereixo als primers mesos de la seva presidència, molt abans de l’11 de setembre de 2012). I em va respondre que la travessa del desert que havia suportat havia tingut efectes importants. “Cops com els que ha sofert, endureixen”, va dir-me abans de preguntar-me les meves impressions sobre Vallirana.
ResponEliminaRecordava exactament aquesta trobada i, sobretot, aquesta frase quan l’altre dia em vaig trobar a en Josep Alemany pel Carrer Major. Aquell dia, com si m’hagués tocat la loteria, havia aconseguit aparcar davant del bar-restaurant Sport i em disposava a aprofitar aquesta sortosa circumstància per fer una visita a uns quants amics i coneguts que fa temps que no puc veure per motius de circulació, clar. Ara ens veiem de tant en tant, és a dir, quan trobo aparcament.
Vaig veure a en Josep molt serè, amb la cara fresca, somrient, no ja per la trobada, que suposo que també, sinó que reflectia com una mena de calma interior... Vam parlar dels problemes més actuals del país, com tothom fa, i de Vallirana, lògicament. I tant el to de les seves paraules com les reaccions del seu rostre, del seu cos, em van fer recordar aquella frase: “Cops com els que ha sofert, endureixen”.
Fa uns anys quan els amics de la coalició van escollir a en Josep com a candidat a renovar el càrrec d’alcalde van fer-ho, per aclamació. Vull recordar-ho per si em llegeix algú que no hi va anar (ni a aquella reunió ni mesos després a votar, clar) que sàpiga que al veure que sols hi havia una candidatura i que era la no-sé-quantes vegades que es presentava, jo mateix vaig proposar que fos elegit no per votació sinó per aclamació. I ningú s’hi va oposar.
(2) Bé, doncs el Josep d’aleshores, amb tots els seus valors, virtuts i defectes, no m’ha semblat que sigui el mateix d’ara. La seva imatge, la seva manera de parlar, d’aprofundir en els temes més conflictius i fàcils de ser convertits en amargues queixes o en dures crítiques, me’ls anava declamant amb una serenor pròpia, segons Jordi Pujol, de qui s’està forjant i endurint a marxes forçades.
ResponEliminaI, vull dir-ho encara que potser a ell no l’hi agradarà: el vaig veure... com la persona més adequada (entre les que conec, naturalment) per optar, de nou, a l’alcaldia en les properes eleccions. És el que té més experiència que ningú i, ara, a més, li han fet el favor (crec que sense voler...) de fer-li la traveta i obligar-lo/nos a aquesta travessa que no ens varem guanyar sinó que alguns ens van imposar.
Ja sé que no és el moment i que hi ha molt de temps per endavant i que el primer que protestarà i em dirà que no és adequat que escrigui aquestes ratlles serà el mateix Josep. Ja sé que, després de tants anys i aprofitant aquest parèntesi podria ser el moment de cercar i trobar una nova imatge per afrontar amb totes les probabilitats possibles la propera campanya. Bé, el primer que hauríem d’aconseguir és que alguns que no voten per rancúnia personal pensin més en el poble que en les seves calces...
Jo també he pensat que tal i qual podrien ser uns bons candidats. Afortunadament gent preparada no en falta en la coalició. Però no tenen el lideratge, la experiència ni estan tant bregats com en Josep Alemany, que l’altre dia, davant del bar-restaurant Sport, ni més amunt ni més avall, em va sorprendre, amb la seva actitud, amb el seu tarannà, amb el domini del coneixement dels problemes de Vallirana i amb la serenor en que s’expressava. Com la que mostra el president Artur Mas. A qui, per cert, l’altre dia em vaig trobar en el vestíbul del cinema Alexandra de Barcelona i a qui vaig saludar molt cordialment , tot expressant-li que vaig tenir l’honor de treballar en el Departament de Cultura durant vint anys i ell em va preguntar: “Kirchner, no?”. Però aquesta ja és una altra història.